El Franquisme creixement econòmic i immobilisme polític (1959-1975)

Views:
 
Category: Education
     
 

Presentation Description

Presentació d'aula sobre el tema

Comments

Presentation Transcript

El Franquisme: creixement econòmic i immobilisme polític (1959-1975):

El Franquisme: creixement econòmic i immobilisme polític (1959-1975 ) HISTÒRIA D’ESPANYA 2 BATX

introducció:

introducció Entre el 1959 i el 1975, l’economia espanyola, i sobretot la catalana, creix a un ritme sense precedents . Espanya es va integrar als països industrialitzats, però el nivell de renda per habitant era inferior . El creixement fou el resultat de la incorporació d’Espanya a l’onada de prosperitat que vivien els països de l’Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial. El desenvolupament econòmic va determinar una t ransformació profunda de la societat i va impulsar la difusió de noves pautes de comportament. No obstant, no va anar acompanyada de reformes polítiques. El franquisme era una dictadura ancorada en l' immobilisme polític. La manca de llibertats i les noves condicions socials van estimular el desenvolupament de moviments d’oposició al règim. Els exponents principals: protestes obreres, protestes d’estudiants i protestes de les organitzacions veïnals . El règim va entrar en una crisi davant la proximitat de la desaparició del dictador.

EL CANVI D’ORIENTACIÓ DE L’ECONOMIA:

EL CANVI D’ORIENTACIÓ DE L’ECONOMIA El govern format per Franco l’any 1957 i els successius van suposar un canvi significatiu. Serà la transició cap a la segona etapa, dominada pels tecnòcrates . Aquesta nova generació de polítics, Alguns dels quals estaven vinculats a l’Opus Dei i relacionats amb elits econòmiques consideraven el creixement econòmic com la principal garantia d’estabilitat social . El seu perfil era més tècnic que ideològic i tenien com objectiu la incorporació a la gestió de l’Estat de criteris de racionalitat i eficàcia econòmica per assegurar continuïtat del règim. Volien un reformisme tècnic per trobar una sortida a la greu situació econòmica i social derivada de l’autarquia. Causes del canvi d’orientació: Mala conjuntura econòmica de finals de la dècada del 1950. Pressió dels organismes internacionals. Augment de les protestes socials. Europa vivia una etapa de recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial, l’economia espanyola estava disposada a aprofitar les condicions favorables . Els governs del “desarrollismo ”

Slide4:

La primera acció correctora va ser el pla d’estabilització (1959). El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i financera. El projecte d’actuació comprenia tres grans eixos: Estabilització de l’economia . Per reduir la inflació es van apujar els tipus d'interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris. Per poder limitar el dèficit públic es va portar a terme la reforma fiscal per augmentar la recaptació i per limitar la despesa d l’Estat. Liberalització interior de l’economia. Es va dur a terme a partir de l’eliminació d’organismes estatals interventors i posant fi a la reglamentació dels preus fixos. Liberalització exterior de l’economia. L’objectiu era eliminar els obstacles a l’entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exterior. S’anuncia la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis. A canvi, diversos organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya per evitar una suspensió de pagaments. A llarg termini la finalitat d’aquestes mesures era incorporar Espanya als mercats internacionals. El pla d’estabilització CONVERTIBILITAT: Decisió que fixa el valor d’una moneda amb el d’altra moneda més estable (dòlar) o amb el patró or. Un sistema monetari convertible garanteix que el valor d’una moneda sigui previsible i així evita canvis inesperats en la cotització.

Slide5:

A la dècada del 1960 es posaren en marxa els plans de desenvolupament econòmic i social . En total, es van promulgar tres, que tingueren una vigència quadriennal (1964-1967, 1968-1971 , 1972- 1975). Per supervisar-ne el funcionament es va crear el càrrec de comissari del pla de desenvolupament : Laureà López Rodó. E l projecte consistia a aplicar una planificació econòmica indicativa , amb l’objectiu d’impulsar des de l’Estat el creixement de l’economia mitjançant: programar activitats del sector públic i oferir als inversors privats informació i previsió i incentius fiscals i subvencions. Aquest projecte tenia dues línies d’actuació: les accions estructurals , que pretenien solucionar algunes deficiències de la indústria i els pols de desenvolupament que intentaven reduir els desequilibris econòmics regionals . A Catalunya va tenir poca repercussió. L’actuació més important va ser l’impuls al sector petroquímic a Tarragona i ajuts a la construcció d’una refineria de petroli (iniciativa i capital privats). Els plans de desenvolupament

Slide6:

En general no va assolir els objectius programats en gran part perquè els recursos públics eren pocs i a vegades es malbarataven o s’invertien de manera ineficaç . Malgrat que globalment van tenir escassa rellevància , l’èxit més gran va ser proveir la iniciativa privada d’infraestructures i de productes bàsics que van afavorir el creixement industrial.

ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC:

ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC L’economia catalana va anar creixent entre el 1960 i el 1974 i ja des del 1950 es va mantenir per sobre de l’economia espanyola. Les causes del desenvolupament van ser una renovació de les activitats agràries i un gran increment dels sectors secundari i terciari. Aquest creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat gràcies als baixos salaris, a la importació tecnològica i la inversió de capitals estrangers . L’augment de la productivitat va permetre la baixa dels preus i això va afavorir les exportacions . L’augment del nombre d’assalariats va augmentar el de consumidors, que juntament amb la difusió de les compres a termini van donar lloc a un augment de la demanda de béns de consum duradors. Una industrialització accelerada

Slide8:

A Catalunya , igual que a la resta d’Espanya, totes les branques industrials es van expandir. Algunes van esdevenir el motor de creixement econòmic com la indústria metal·lúrgica vinculada a la producció d’automòbils, d’electrodomèstic i de maquinària (però menys). La indústria química, l'energètica, la siderúrgica, la de la construcció naval i la de la construcció van tenir una taxa de creixement molt elevada a tota Espanya. Els sectors més tradicionals també van experimentar un augment molt significatiu. El creixement més intens va ser a les zones amb tradició industrial: Biscaia, Catalunya, Astúries, però també es va produir una expansió econòmica a zones noves com Madrid. També es van crear nous enclavaments industrials (Valladolid, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, València i Burgos). L’estructura industrial catalana va continuar assentada sobre el predomini de la petita i la mitjana empresa . A Catalunya no hi havia grans empreses amb una presència de capital públic de l’INI, excepte la SEAT, la Pegaso i ENHER. Es va consolidar la concentració econòmica a les cinc comarques industrials de la rodalia de Barcelona (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme) que reunien el 70% de la producció industrial.

Slide9:

Les transformacions econòmiques de la dècada del 1960 van provocar la crisi de l’agricultura tradicional. Aquesta es basava en l’abundància de mà d’obra, els salaris baixos i l’adequació de l’oferta a les demandes del mercat. A més, subsistia un ampli minifundisme al costat de grans latifundis . L’ èxode rural i la disminució de la mà d’obra pagesa va fer augmentar els salaris. Els empresaris agrícoles van iniciar un procés de mecanització i ús d’adobs químics. La intensificació dels conreus va reduir més l’ocupació al camp i va fer augmentar l’emigració. El millorament de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda d’aliments. Per millorar la productivitat agrària el govern va estimular la concentració parcel·lària i va promoure la construcció de regadius. La població activa agrària va disminuir. La reconversió de l’agricultura tradicional

Slide10:

A Catalunya , entre 1950-1975, el nombre de pagesos es va reduir a la quarta part. La composició del producte agrícola català va canviar: la producció de cereals va disminuir i va augmentar la viticultura, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. L’expansió de la superfície dedicada a arbres fruiters es va donar sobretot a les comarques de la plana lleidatana . La ramaderia intensiva va tenir una gran expansió esglaonada en tres etapes: primer va créixer el sector de l’aviram; en segon lloc, el sector porquí i finalment el vacum.

Slide11:

En la dècada del 1960, es va donar un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Els factors que influeixen en la terciarització van ser un procés d’urbanització molt intens l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport i comunicació i, especialment, e l turisme. Durant aquests anys, a Catalunya , el sector terciari va ser menys important que el secundari. El boom turístic de la dècada del 1960 va comportar una font d’ingressos elevats i l’augment de l’activitat hotelera i dels serveis complementaris. El benestar europeu i la generalització de les vacances pagades va generar un flux de turistes a Espanya. Les necessitats de finançament van promoure també el creixement del sector bancari . El comerç internacional també va experimentar canvis significatius. Van augmentar les importacions, sobretot de béns d’equipament, productes energètics i derivats i matèries primeres, i les exportacions, sobretot de béns acabats. La balança comercial es va mantenir negativa durant tot el període. El progrés del sector terciari

Slide12:

La clau del creixement econòmic va ser l’obtenció de recursos de l’exterior per finançar les importacions, que desequilibraven la balança de pagaments, però que eren imprescindibles pel creixement industrial. Aquests recursos van ser la inversió de capitals , fonamentalment de l’Europa occidental i destinats a la indústria; les divises proporcionades per l’arribada massiva de turistes europeus i les remeses que els espanyols que havien emigrat a Europa enviaven a les seves famílies. El finançament exterior del creixement

Slide13:

Entre les limitacions principals destaca la polarització del creixement econòmic en els sectors industrials i de serveis i l’abandó relatiu del sector agrari, com a conseqüència, el camp va restar en una situació de retard i una bona part de la població rural va emigrar. En segon lloc, es consolidà una economia amb una gran dependència de la tecnologia i de la inversió estrangeres . Van haver de comprar patents i importar maquinària, supeditació de l’economia espanyola als ritmes de creixement i a les decisions d’empreses estrangeres. Tot i l’augment del 40% en la renda per habitants entre els anys 1960-1975, el nivell de vida es va mantenir per sota del de les economies més industrialitzades d’Europa. Les limitacions de l’economia espanyola

CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL:

CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL Fort augment demogràfic conegut com baby boom : de 30’4 milions (1960) a 35’8 milions (1975). Les causes de l’espectacular augment demogràfic van ser una natalitat elevada (millors condicions de vida), el descens de la mortalitat (especialment la infantil per les millores sanitàries) i l’augment de l’esperança de vida (fins els 70-76 anys). Es va fer una política natalista que mantingué alta la taxa de fecunditat (2, 8 fills per dona). Composició per edats: augmenta el percentatge de població joves (boom demogràfic) i de població vella (augment de l’esperança de vida), en detriment de l’adulta. El creixement de la població catalana va ser encara més accelerat: de 3,9 milions (1960) als 5,5 milions (1975). Sobretot per l’arribada de la gran onada migratòria. La taxa de natalitat catalana es va situar per sobre de la mitjana espanyola. L’augment de la població Evolució dels components demogràfics a Espanya Anys TN TM CN 1951-55 15,9 10,4 5,5 1956-60 18 9,9 8,1 1961-65 19,1 9 10,1 1966-70 19,7 8,7 11 1971-75 19,9 8,5 11,4

Slide15:

El creixement demogràfic va anar acompanyat d’importants moviments migratoris. El procés de mecanització i la modernització agricultura va deixar molts p agesos sense feina, que van veure com a ú nica solució la emigració. Durant la dècada del 1960 es va produir un intens èxode rural . Les zones agrícoles d’Espanya, com Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia, van ser les principals proveïdors d’emigrants. Així més d’1 milió tres-cents mil espanyols van marxar a altres països com França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica. Les migracions interiors van ser molt espectaculars, entre el 1962 i el 1973 , quatre milions persones van canviar de lloc de residència. Les regions agrícoles van ser les principals proveïdores amb destinació a Madrid , Catalunya , el País Basc i València. Els moviments migratoris

Slide16:

El procés migratori va ser especialment intens a Catalunya , on van arribar 1, 8 milions d’immigrants entre el 1940 i el 1975 . Va ser un procés que es va fer sense cap planificació i per això va tenir importants conseqüències i desequilibris regionals. Els immigrants procedien principalment d’Andalusia , Extremadura, les dues Castelles i Aragó. Però també de les zones interiors i de la muntanya de Catalunya a les ciutats. Els nouvinguts es van instal·lar a Barcelona i al cinturó industrial (Badalona, Sta. Coloma, Sabadell, Terrassa, Cornellà, St. Feliu de Llobregat, St. Boi...) Aquestes poblacions van créixer gairebé fins a la saturació i sense disposar de les infraestructures necessàries. El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficits de serveis socials bàsics. En contrapartida, hi va haver un despoblament progressiu, sobretot de joves, de l’Urgell, Pallars Solsonès, la Conca de Barberà, etc.

Slide18:

El desenvolupament de la indústria, més l’expansió del sector serveis van suposar una transformació molt important de les estructures socioprofessionals de la població . Quan a la distribució sectorial hem de destacar el creixement del nombre d’ obrers industrials que va arribar als quatre milions. A Catalunya la xifra d’assalariats (85% de la població activa catalana al 1975) era superior a la mitjana espanyola i semblant a les regions europees. També va augmentar el volum de les classes mitjanes i es va consolidar la burgesia urbana . Juntament als professionals autònoms, va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i el de professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries. Els canvis en l’estructura social

Slide19:

L’expansió de l’economia va comportar una transformació profunda de la societat que va Deixar enrere la misèria i la rígida moral de la postguerra i avançant cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis. L’augment del poder adquisitiu va donar la possibilitat d’entrar a la societat de consum que es va viure amb gran intensitat. Les llars espanyoles es van començar a equipar amb nou utillatge com frigorífics, televisors, altres electrodomèstics... A més es va popularitzar l’automòbil, amb la comercialització del Seat 600, de producció nacional. El nivell educatiu de la població va millorar considerablement. L’any 1970 la Llei general d’educació, que va remodelar el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada (des d’ensenyament primari fins la universitat) i el creixement d’inversions de l’Estat en l’educació, va disminuir de forma dràstica l’analfabetisme. També hi van haver canvis significatiu en la família amb la substitució de la família extensa per la família nuclear (pares i fills) típica del món urbà i industrial. Les noves pautes socials i culturals

Slide20:

La condició femenina també va canviar de forma substancial. La dona comença a abandonar el paper tradicional, s’incorpora al món dels estudis i el treball . La reivindicació dels drets de las dones va donar lloc a un nou moviment feminista . Malgrat la incorporació de la dona a noves activitats, la taxa d’ocupació femenina molt per sota de la mitjana. La renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II va tenir gran impacte a Espanya i va influir decisivament un sector de l’Església que comença a distanciar-se del règim . Aquests canvis es van donar en un context de secularització creixent i de disminució de la seva influència. El progrés econòmic, la modernització social i el canvi de pautes culturals van suposar menys suport social al règim. El canvi social va estimular el creixement d’un nou tipus d’oposició que reclamava la democratització del règim.

REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME:

REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME L’obertura a l’exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació radical de la societat van dur el govern a emprendre un seguit de reformes polítiques per amagar alguns aspectes del franquisme. L’ascensió política de Carrero Blanco va reforçar els tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei al si del govern. Els governs a partir del 1962 incorporaren nous ministres de la línia tecnocràtica: Alberto Ullastres, Laureà López Rodó; i joves falangistes com Manuel Fraga Iribarne ( cartera d’Informació i Turisme). L’objectiu d’aquest governs es va orientar cap a la promoció desenvolupament econòmic, però també cap a una renovació política que impliqués la modernització de l’administració , la legislació i les institucions del règim. Segons el seu programa la prosperitat econòmica enfortiria la pau social i supliria la manca de llibertats i de participació política de la societat espanyola. El millorament del benestar social donaria aparença de modernitat a la dictadura. El govern dels tecnòcrates

Slide22:

La nova orientació del govern obligà a un impuls legislatiu per modernitzar les institucions, per apaivagar les tensions socials i per canalitzar les discrepàncies entre les famílies. Al 1963 es crea el Tribunal d’Ordre Públic (TOP): delictes polítics a jurisdicció civil. Es pretenia suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior. Es va augmentar la tolerància i la permissivitat amb la promulgació d’una Llei de premsa (1966) que suprimia la censura prèvia i es podia publicar noves revistes públiques i llibres. Sí que es fixava un sistema de multes i suspensions per als que superessin el marge de tolerància previst. L’any 1967 la Llei de llibertat religiosa va reconèixer la igualtat de totes les religions i la llibertat de culte i la Llei de representació familiar va permetre l’elecció de 108 procuradors que formen el terç familiar. Només persones afins al Movimiento i a més limitava el dret de vot als caps de família. Les reformes legislatives

Slide23:

Es va modificar el marc de les relacions laborals. Unes Lleis de convenis col·lectius ( 1958) van permetre negociar salaris i condicions laborals entre empresaris i obrers i havia establert els jurats d’empresa i els enllaços sindicals. Aquest nou marc va permetre “l’entradisme” (entrada de treballadors opositors als franquisme). Van ser molt importants les eleccions sindicals del 1966, en les quals les candidatures impulsades pels sindicats clandestins (CCOO i USO) van tenir èxit. L’any 1967 es va aprovar la Llei de la Seguretat Social que va ampliar els mecanismes de cobertura social i que va suposar la construcció d’un incipient Estat del benestar. Aquell mateix any es va promulgar la Llei Orgànica de l’Estat (LOE) amb la qual es pretenia coronar l’edifici institucional del franquisme. Aprovada en referèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals, depurava el llenguatge feixista i confirmava la institució monàrquica del règim. A més, concretava les funcions dels òrgans de l’Estat: mantenia la c oncentració poders dictador, però introduïa la separació entre el cap de l’Estat i president del govern (Franco va exercir els dos càrrecs fins al 1973). L’any 1969, i d’acord amb el que estipulava la Llei de successió , Franco va designar com a successor a Joan Carles de Borbó amb el títol de Príncep d’Espanya. Això va agreujar les tensions entre els tecnòcrates (partidaris de la successió monàrquica) i els falangistes (volien impulsar les institucions del Movimiento com a garantia de la continuïtat del règim).

Slide24:

L’any 1962, Espanya va sol·licitar l' ingrés a la Comunitat Econòmica Europea però se li va negar perquè no era un estat democràtic. No obstant això, l’any 1970 es va aconseguir signar-hi un acord preferencial que va permetre reduir els aranzels i va afavorir les exportacions industrials espanyoles. Espanya va participar també en el procés de descolonització africà. L’any 1956 França va pactar amb el rei del Marroc el reconeixement de la independència del protectorat i Espanya es va veure forçada a retirar-se. L’any 1968 es concedí la independència a Guinea Equatorial i, el 1969, es va cedir al Marroc el territori de l’ Ifni . Es va mantenir el Sàhara occidental fins al 1975. Les relacions internacionals

Slide25:

Els enfrontaments entre reformistes i immobilistes al si del govern esclaten públicament l’any 1969 arran de l‘ escàndol Matesa ( empresa maquinària tèxtil connectada amb l’Opus Dei ), que va tenir a veure amb un frau fiscal relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil. Van haver-hi denúncies de corrupció. L’afer va ser àmpliament difós per la premsa i els sectors més immobilistes del govern van culpar l’obertura informativa propiciada per la Llei de Premsa. El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants perquè va provocar l’expulsió dels sector més tecnòcrates del govern . Carrero Blanco, vicepresident del nou govern, va veure la necessitat d’endurir la política interna del règim tot restringint la Llei de Premsa i augmentant la repressió. El triomf de l’immobilisme

Slide26:

Alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar i l’ Estat d’excepció (1969 i 1970) va ser un recurs, i van augmentar les detencions i la violència policíaca. El consell de guerra a Burgos (1970) amb la petició de 6 penes de mort va suposar àmplies protestes i una campanya internacional que demanava l’indult. Franco va exercir el dret de gràcia. Les tensions internes centrades en la continuïtat del règim es van decantar a favor de les posicions immobilistes avalades per Carrero Blanco. Així, e s va paralitzar el nou projecte de Llei d’Associacions Polítiques i la nova Llei Sindical (1971) va ser només un recull de normes ja vigents. També es va endurir la política sancionadora de la Llei de Premsa.

CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA:

CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA La protesta del treballadors va se un focus principal de tensió a partir de la dècada del 1960, en què va augmentar la intensitat de les vagues i de les reivindicacions obreres . Entre el 1960 i el 1975 els conflictes laborals van augmentar, sobretot a zones amb tradició sindical més arrelada: Astúries, Barcelona, Guipúscoa i Biscaia entre d’altres . La majoria dels conflictes tenien el seu origen en qüestions laborals i molt es van acabar polititzant . L’any 1962, Astúries va patir una vaga de minaires que es va estendre pels principals nuclis industrials del país (500.000 obrers). La conflictivitat obrera estimulà el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, l’any 1964 neix a Barcelona CCOO, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral i política. Combinava acció il·legal (vagues) amb acció legal (elecció enllaços sindicals ). L’any 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes es separen de CCOO i funden UNIÓ SINDICAL OBRERA (USO). Els moviments socials d’oposició

Slide28:

Una altre element de protesta va ser el moviment estudiantil , que a partir de la dècada del 1960 va manifestar el seu ideari antifranquista. L’any 1966, estudiants de la UB, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià van crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB). Durant la dècada del 1970 es donen més moviments socials, entre els quals tingueren gran importància dels moviments de les organitzacions veïnals , impulsades per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida per als barris. La difusió dels postulats reformistes del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social va donar lloc a l’aparició dins de l’ Església Catòlica d’actituds crítiques contra la dictadura . Van ser exemples molt clars les declaracions de l’abat de Montserrat (1964 ) i la participació d’organitzacions catòliques (JOC, HOAC) en les mobilitzacions . Una part de la jerarquia eclesiàstica es va distanciar del règim, com va quedar palès a la manifestació pacífica de 130 capellans a Barcelona contra els maltractaments a comissaria ( 1960). La reivindicació democràtica va arribar també a les files de l’ exèrcit , on un grup d’oficials va crear la Unión Militar Democràtica (UMD).

Slide29:

L’extensió de la conflictivitat social va donar lloc al creixement i recomposició de l’ oposició política al franquisme . Els partits polítics van renovar els seus dirigents i les seves activitats. A Catalunya l’organització d’esquerra amb una estructura organitzativa clandestina més sòlida era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que va aconseguir una implantació social considerable. També hi van tenir un paper important de les organitzacions socialistes com el Front Obrer de Catalunya ( FOC ), fundat el 1961, i el Moviment Socialista de Catalunya ( MSC ). Altres grups amb presència testimonial poc activa van ser la Unió Democràtica de Catalunya ( UDC ), el Front Nacional de Catalunya ( FNC) i Esquerra Republicana de Catalunya ( ERC ). El 1974, va néixer Convergència Democràtica de Catalunya ( CDC): catalanista de centre. Tota aquesta oposició va coordinar la seva actuació: Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969). Els grups polítics antifranquistes

Slide30:

A la resta de l’Estat el grup més actiu era el Partido Comunista de España (PCE); també mantenia la seva organització el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), que al Congrés de Suresnes (1974) va renovar la seva actuació i va elegir una nova direcció. L’oposició moderada estava representada per la democràcia cristiana , amb poca base social però amb alguns líders de prestigi. L’any 1962, el PSOE va participar en el IV Congrés del Moviment Europeu, anomenat “el contuberni de Munic” on es reivindicava la necessitat d’una Espanya democràtica. Al País Basc, el Partit Nacionalista Basc (PNB) mantenia la seva estructura. Però el fet de més repercussió fou la creació d’ETA l’any 1959 que barrejava idees socialitzants i de nacionalisme radical i va propugnar una estratègia de lluita armada contra el franquisme a partir del 1968.

Slide31:

La reivindicació de l’ús de la llengua catalana va donar lloc a una represa cultural que va aprofitar certa tolerància del règim. Va emergir un moviment civil catalanista , que comportà l’aparició d’unes primeres revistes en català (Serra d’Or) i la creació i consolidació d’entitats ( Omnium Cultural), projectes cultural (Enciclopèdia Catalana), editorials (Edicions 62), etc. Però el fenomen amb més incidència va ser la Nova Cançó catalana. Aquest moviment va anar acompanyat de campanyes reivindicatives en defensa de la catalanitat i de les llibertats democràtiques. Van tenir un gran ressò els Fets del Palau de la Música de Barcelona (1960), on alguns dirigents van ser detinguts per haver repartit fulls de mà i entornat cançons catalanistes. També es va produir un moviment important de renovació pedagògica (Rosa Sensat). La represa cultural de Catalunya

La crisi DE LA DICTADURA:

La crisi DE LA DICTADURA Carrero Blanco va ser la persona més important per mantenir la unió de totes les famílies franquistes i assegurar la continuïtat del règim després de la mort del dictador, Però el 20 de desembre de 1973 va ser assassinat per ETA a Madrid. A partir d’aquest moment la fractura entre els immobilistes i els oberturistes va ser cada vegada més gran . Els immobilistes volien la continuïtat a qualsevol preu . Els sectors més ultres s’oposaven a qualsevol transformació. Eren els anomenats búnquers ( comandaments militars, vells falangistes i polítics més recalcitrants com: José A. Girón i Blas Piñar ). Els oberturistes creien en la conveniència d’un canvi progressiu mitjançant la creació d’associacions polítiques dins del Movimiento . La crisi política del règim

Slide33:

El gener de 1974 es forma un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro que pretenia unir oberturistes i immobilistes. El seu programa “ espíritu del 12 de febrero ” pretenia un cert pluralisme polític. Va prometre una nova llei municipal per triar els alcaldes i els membres de les diputacions provincials, va augmentar el poder dels procuradors a les Corts i va augmentar el nombre; també anuncià reformes sindicals i una nova llei sobre associacions polítiques. Els sectors ultradretans van denunciar un perill imminent i van forçar que el govern d’Arias Navarro es decantés clarament vers l’ immobilisme . Els ministres oberturistes van abandonar el govern.

Slide34:

A partir del 1973, creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. La protesta obrera i d’estudiants va augmentar considerablement i els grups d’oposició van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització. L’any 1971 es creà l’ Assemblea de Catalunya , que comprenia tota l’oposició catalana i va mobilitzar una oposició de masses amb l’eslògan “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” . En l’àmbit global espanyol, el 1974, per iniciativa del PCE es constitueix a París la Junta Democràtica de España que integrava Comissions Obreres, partits d’esquerra i personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la formació d’un govern provisional per implantar un règim democràtic i adoptar de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics. El 1975, el PSOE impulsà la Plataforma de Convergència Democràtica juntament amb la UGT, el PNB i altres sectors democratacristians. L’any 1976, la Junta i la Plataforma, que tenien un programa semblant, es van fusionar en Coordinación Democràtica o Platajunta . L’expansió dels moviments antifranquistes

Slide35:

Els últims anys de la dictadura va haver-hi una intensificació de la violència política . D’una banda, ETA va augmentar els atemptats i va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà (FRAP i GRAPO). D’altra, el franquisme va intensificar la repressió : l’any 1974, va ser executat Puig Antich, militant anarquista; el 1975, un nou decret llei antiterrorista va significar la instauració d’un Estat d’excepció permanent, i al setembre, van ser condemnats a mort i executats dos activistes d’ETA i tres del FRAP.

Slide36:

La malaltia de Franco es va anar agreujant els anys 1974 i 1975. Això feia que no pogués exercir les seves funcions. El conflicte del Sàhara serà un nou focus desestabilitzador. Aquest territori, ric en fosfats, era cobejat pels països veïns. L’any 1973 els sahrauís havien creat el Front Polisario , una organització nacionalista per la independència. Espanya optà per acceptar la descolonització i acceptà un referèndum d’autodeterminació Hassan II del Marroc organitzà l’octubre de 1975, la Marxa Verda , invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar desenes de milers de civils. El 14 de novembre es signa l’ A cord de Madrid wue suposava el lliurament del Sàhara al Marroc i a Mauritània. Franco va morir el 20 de novembre de 1975. Deixà un règim anacrònic i en crisi profunda. La mort del dictador

authorStream Live Help