El franquisme, la construcció d'una dictadura (1939-1959)

Views:
 
Category: Education
     
 

Presentation Description

Presentació d'aula sobre el tema

Comments

Presentation Transcript

El Franquisme: La Construcció d’un dictadura (1939-1959):

El Franquisme: La Construcció d’un dictadura ( 1939-1959) HISTÒRIA D’ESPANYA 2 BATX

introducció:

introducció El franquisme es va iniciar a Catalunya entre la primavera del 1938 (ocupació de les terres lleidatanes) i l’hivern del 1939, quan les tropes franquistes arriben a la frontera. Es va perllongar fins la mort del dictador, l’any 1975, i es mantingué com una fèrria dictadura que va exercir una repressió ferotge sobre els seus opositors. A més, va ser un règim profundament anticatalà que va anul·lar les institucions d’autogovern de Catalunya i va reprimir qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana. Es considera que el franquisme va tenir dues grans etapes : la primera que es desenvolupà entre els anys 1939 i 1959 i es caracteritzà per l’intent d’establir un Estat totalitari i per portar el país a l’autarquia econòmica . El suport del règim a les potències feixistes va provocar l’aïllament internacional. Cap a la meitat de la dècada del 1950 el fracàs de la política econòmica i la necessitat de reconeixement internacional, comportà la liberalització de l’economia i l’atenuació dels trets més feixistes. Llavors, s’inicià una segona etapa, entre els anys 1959 i 1975, caracteritzada per un creixement econòmic intens, però els principis antidemocràtics del règim no van ser alterats.

UN RÈGIM DICTATORIAL:

UN RÈGIM DICTATORIAL Franco no instaurà una dictadura militar provisional, sinó un règim totalitari d’arrel feixista que acabà amb tots els vestigis de la II República . El règim franquista, és un règim dictatorial i totalitari, ultranacionalista, ultracatòlic, antiliberal, anticomunista, antidemocràtic, antiseparatista i defensor del capitalisme i la burgesia. Característiques generals: És un regim totalitari que neix com una dictadura feixista: concentració dels poders en el líder, partit únic,... Cabdillisme : Franco és el Caudillo , cap d’estat i de govern, de l’exèrcit i del partit únic. Concepció unitarista i centralista de l’Estat: ultranacionalisme espanyol que acaba amb les autonomies i persegueix els nacionalismes perifèrics. Brutal repressió de l’oposició: es persegueix i elimina els republicans de manera planificada i es prohibeixen els partits i sindicats . Control dels mitjans de comunicació (censura prèvia i doble) Característiques del franquisme

Slide4:

Els tres grans pilars institucionals del règim franquista van ser l’exèrcit, el partit únic i l'Església Catòlica. L’ exèrcit sempre va ser fidel al seu Generalíssim i el va recolzar en tot, de fet una bona part dels ministres i dels governadors eren militars de carrera (sols va tenir problemes amb alguns militars monàrquics que volien restaurar la monarquia). El partit únic, Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS (FET i de les JONS), es va encarregar de proveir el règim de les bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar els càrrecs de l'administració. Incloïa el Frente de Juventudes , dedicat a la formació i a l’adoctrinament de la joventut; la Secció Femenina , dedicada a la formació cristiana i nacionalsindicalista; el Sindicato Español Universitario (SEU), instrument de control polític dels universitaris i la Central Nacional Sindicalista (CNS), sindicat vertical. Els pilars del règim

Slide5:

L’ Església Catòlica va tenir un paper destacat en la legitimació i la construcció del règim franquista, que es definia com un Estat confessional catòlic. Com a resposta a la persecució religiosa per part del bàndol republicà durant la Guerra Civil, la jerarquia eclesiàstica va elevar el conflicte a la categoria de croada i va fer apologia del franquisme. A canvi, l’Església va obtenir un finançament molt generós (l’any 1939 es va reinstaurar el pressupost de culte i clero), el control quasi exclusiu del sistema educatiu i el predomini dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.

Slide6:

La resposta social, tant a Catalunya com la de la resta d'Espanya, quedà definida a partir de tres tipologies: el suport, la passivitat i el rebuig. Les elits econòmiques i socials van recolzar el nou règim i van recuperar el poder econòmic, social i polític. També va rebre l’adhesió dels grans terratinents i empresaris, gran burgesia en general, mitjans i petits propietaris agrícoles, noblesa i església. Les classes mitjanes es mostren majoritàriament passives i apolítiques . La seva acceptació va ser més una opció oportunista que una clara identificació ideològica, que en el cas de Catalunya es va veure obstaculitzada per l'obsessió anticatalana de les autoritats franquistes. Bona part dels sectors populars es consideraven perdedors de la guerra. Però la repressió, el control policial i la por, juntament amb la misèria i l’afany de supervivència, van dur la majoria de les classes populars a la passivitat política i al silenci . Els suports socials

Slide7:

La Catalunya franquista estava integrada principalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers. La militància catalana de la Falange no era gaire abundant i estava formada per escassos falangistes, membres d’altres grups d’extrema dreta de l’època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. El fet que l’ocupació de determinats càrrecs comportava militància falangista, obligava a l’adhesió. El personal polític amb càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació era designat des del poder i entre persones fidels al règim. Una bona part dels designats eren antics militants de l’extrema dreta , alguns antics lerrouxistes i també membres de les forces polítiques conservadores. Només se’ls va oferir llocs polítics secundaris en l’administració local. Les principals autoritats eren persones provinents de fora de Catalunya. Els franquistes catalans Visita de Franco a Reus (1940 )

Slide8:

Van coexistir diferents grups d’influència que formaven part de l’anomenat Movimiento Nacional . Les diferents famílies van tenir representació en els successius governs del dictador en què sempre hi va haver una elevada presència militar. Els primers a formar part de l’Estat franquista van ser els grups que havien donat suport incondicional a la rebel·lió militar de l’any 1936: falangistes, carlins, ultra catòlics i monàrquics alfonsins. El falangisme i el seu ideari d’inspiració feixista ( nacionalsindicalisme ) va tenir un gran protagonisme durant la primera etapa del franquisme. La derrota de les potències de l’Eix l’any 1945, forçà la dictadura franquista a adaptar-se: els grups d’inspiració catòlica, com ara l’ Asociación Católica Nacional de Propagandistas ( ACNDP) va augmentar la seva presència al govern i van esforçar-se a convertir el règim en una “democràcia orgànica”: nacionalcatolicisme . A mitjan dels anys cinquanta i sobretot durant la dècada del 1960, alguns membres i simpatitzants d’una nova organització religiosa, l’ Opus Dei . Prenen gran protagonisme en les transformacions de la segona etapa del règim franquista. Les diferents “famílies” del règim Movimiento Nacional Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936, integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958. Dins l'organització hi havia la Jefatura Nacional (que corresponia al cap de l'estat o al president del govern), el Consejo Nacional del Movimiento , la Secretaría General (amb rang de ministeri des del 1939) i els consejos provinciales i els locales . Segons l'article quart de la Llei Orgànica de l'Estat, del 1967, el Movimiento informava l'ordre polític obert a tots els espanyols, i promovia la vida política en règim d'ordenada concurrència de criteris. De fet, el Movimiento constituí la ideologia de l'estat totalitari i, alhora, l'àmbit polític dins el qual es preveia l'evolució del règim; tanmateix, es mostrà com l'element més immobilista quan, després de la mort de Franco, ha pogut manifestar-se amb més força l'existència d'amplis sectors que cercaven una evolució fora del Movimiento i àdhuc un canvi polític en el marc d'una ruptura. Fou abolit el primer d'abril de 1977, dins el context de reforma política d'Espanya duta a terme pel govern d'Adolfo Suárez.

UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA:

La fi de la Guerra Civil no va comportar la fi de la violència. Per imposar l’ordre franquista, e s va voler destruir sistemàticament els contraris al règim: republicans, socialistes, comunistes, maçons, catalanistes. Es va procedir a la institucionalització de la repressió i es van crear lleis i organismes per dur-la a terme. La primera llei repressiva de caràcter general va ser la Llei de responsabilitats polítiques (1939), que havia de regir la depuració dels que havien col·laborat d’una manera o d’altra amb la República. L’any 1940 s’hi va afegir la Llei de repressió del comunisme I de la maçoneria , per la qual s’incoava expedient als acusats de “defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals”. L’exèrcit va ser el braç executor principal de la política repressiva fins l'any 1963 quan es crea el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), una jurisdicció civil especial per als delictes polítics. Els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars en consells de guerra (aproximadament el número de catalans jutjats entre 1939-1945 va ser de 40.000). UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA Els instruments de la repressió

Slide10:

Es calcula que en el conjunt d’Espanya les persones executades per raons polítiques van ser 150.000 de les quals 50.000 aproximadament van ser-ho en la postguerra. A Catalunya van ser executades per motius polítics unes 4000 persones. La proximitat de la frontera va fer que moltes persones poguessin escapar cap a França. Entre les víctimes, Lluís Companys que va ser detingut a França pels alemanys el 1940, lliurat als franquistes, jutjat en consell de guerra i executat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre. Pel que fa a la població empresonada , l’any 1940 hi havia al voltant de 280.000 presos, dels quals 23.300 eren dones . A la presó Model de Barcelona, hi havia 13.000 reclusos al setembre del 1939. Estava saturada. L’amuntegament, les condicions higièniques i alimentàries pèssimes van augmentar la mortalitat i va ser necessari habilitar camps de concentració. Una part dels reclusos van ser enviats als batallons de treballadors , dedicats a la realització d’obres de reconstrucció similars als treballs forçats. El conjunt de mesures repressives adoptats per les autoritats es va caracteritzar per la voluntat d’exemplaritat i de càstig . Muertes durante la guerra civil  Muertos en combate 95.000  Civiles muertos por Bombardeos aéreos y artilleros 10.000  Registros civiles consultados 50.000  Total Muertos imputables directamente a la guerra 201.307   Asesinados durante y después guerra  Represión franquista. Estudiados (Probables 140.000) 98.000  Represión republicana. (Estudiados cerca del 90%) 45.000  Total asesinatos estudiados en ambos bandos 143.000  Otras muertes  Muertos por hambre y enfermedad tras la guerra 120.000  Muertos en Prisión por hambre y enfermedad 50.000  Muertos en el inmediato exilio (principalmente francés) 20.000  Total otras muertes 190.000  Total muertos todas las causas 488.000  Total Muertos todas causas + probables 530.000 Resultant: Que en produir-se el Gloriós Moviment Nacional, el 17 de juliol de 1936, el processament va continuar en aquest càrrec de President de la Generalitat, oposant-se decididament al triomf de l'Alçament a la fi del qual va celebrar reunions en les conselleries de la Generalitat de les quals va sortir acordat el repartiment de les armes que amb profusió es va fer als elements front-populistes per oposar-se a l'Exèrcit Nacional (...) Que el processat no va posar remei per reprimir els desordres, crims, assassinats, robatoris, saquejos i depredacions de tota classe, al fet que els elements esquerrans (...). Que el processat presidint el Govern de la Generalitat va legislar àmpliament en tota classe de matèries, inspirant-se en la consecució del triomf de les esquerres (...). Decidim que hem de condemnar i condemnem a l'ex-President del dissolt Govern de la Generalitat catalana, Luis Companys Jover, com a responsable en concepte d'autor per adhesió de l'expressat delicte de rebel·lió militar, a la pena de mort (...). Sentencia del consell de guerra sumaríssim a Lluis Companys, Barcelona, 1940). (Traduït del castellà)

Slide11:

Les mesures repressives van anar acompanyades d’un ampli procés de confiscació i espoli del patrimoni dels vençuts. Es van confiscar les propietats de la major part dels exiliats i dels polítics republicans i també els béns de tots els partits, sindicats, associacions, entitats vinculades als republicans. A Catalunya , les sancions econòmiques i la confiscació dels béns va afectar molta gent. El franquisme també va expulsar del món laboral a qui s’havia destacat a favor de la causa republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris . Només mantindrà el seu lloc el funcionari adherit al Movimiento Nacional. El cos de magisteri va ser objecte d’una depuració especialment dura i a Catalunya una tercera part dels mestres va perdre la seva feina. L’exercici de certes professions liberals també van ser objecte de les depuracions obligatòries, als col·legis professionals . A les empreses particulars , les autoritats van ordenar l’acomiadament obligatori de tots els exiliats, dels detinguts sota l’acusació d’abandonament del lloc de treball i dels militants i d’organitzacions d’esquerres. Confiscació de béns i depuracions

Slide12:

La victòria franquista va tenir característiques molt particulars a Catalunya, al País Basc i a Galícia . Es van prohibir i perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals. Una de les obsessions més grans era posar fi al “separatisme català ”. El 5 d’abril del 1938, Franco va signar un decret que abolia l’Estatut de Catalunya i posava fi a l’autogovern . Va imposar un règim centralista i uniformista que volia forjar una nova “Cataluña española” . L’intent d’esborrar la identitat catalana va tenir un impacte en l’àmbit cultural fins al punt que podem parlar d’un veritable genocidi cultural : es van prohibir els símbols identitaris de Catalunya, es va procedir a una nova retolació dels carrers, es van eliminar monuments públics..., i es va prohibir la llengua catalana a la vida pública i als espais públics. També va impedir-se la impressió de llibres, periòdics i revistes. Les principals institucions culturals com l’Institut Estudis Catalans van haver de passar a la clandestinitat i la Biblioteca de Catalunya va passar a anomenar-se Biblioteca Central . Es tractava de recloure la llengua catalana a l’àmbit domèstic i d’ imposar el castellà com l’única llengua oficial i de cultura. La resistència de certs sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista que, passats els primers anys, va preferir tolerar un ús restringit i limitat del català. La política franquista envers Catalunya

RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM:

Al començament de la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939), el franquisme va mostrar el seu suport a les potències de l’Eix, que l’havien ajudat durant la Guerra Civil, però Espanya no es trobava en condicions materials d’involucrar-se en una guerra i Franco va declarar la neutralitat d'Espanya. En política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS va assolir un paper hegemònic en el nou estat nacionalsindicalista. Ramon Serrano Suñer, cunyat de Franco i gran simpatitzant d’Alemanya, va tenir un paper predominant en les relacions amb Alemanya i amb altres potències feixistes. RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM La Segona Guerra Mundial i l’hegemonia del nacionalisme ( 1939-1945 )

Slide14:

La no-bel·ligerància La victòria alemanya sobre França (juny de 1940) va significar el pas de la neutralitat a la no-bel·ligerància. Es va donar suport diplomàtic i econòmic a les potències de l’Eix. Alemanya i Itàlia van sondejar les possibilitats d’integració d’Espanya al conflicte. Franco s’entrevistà amb Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941). Franco no era contrari a la idea i considerava la idea d’ampliar les colònies africanes i recuperar Gibraltar. Franco va plantejar un seguit de compensacions econòmiques i territorials que van fer pensar a Hitler que era un preu massa alt. Finalment Espanya no va entrar en la guerra, però sí va col·laborar en l’ esforç bèl·lic amb l’enviament de material estratègic i aprovisionaments. A més, l’any 1941, una unitat de voluntaris ( División Azul ), va ser enviada a la URSS a combatre.

Slide15:

El retorn a la neutralitat L’octubre del 1943, la guerra ja era clarament desfavorable a les potències feixistes. Aleshores, els govern britànic i nord-americà van pressionar a Franco per a que es distanciés formalment de l’Eix. Fruit d’aquesta nova relació de forces internacionals va ser la retirada i dissolució de la División Azul i la tornada a l’estatus de neutralitat a l’octubre del 1943. Després de la derrota d’Alemanya el 1945, la pervivència del franquisme passava per prendre distància del feixisme. El discurs oficial va començar a presentar el règim com a catòlic, conservador i anticomunista que podia evolucionar cap a una monarquia en una determinant moment. Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme dels llocs més importants del règim i l’abandonament de la nomenclatura i ritual més clarament feixistes. Con el fin de justificar su acercamiento al Eje y evitar represalias aliadas, a partir de 1942, Franco esgrimió una peculiar teoría según la cual la Segunda Guerra Mundial se subdividía en tres enfrentamientos, ante los que mantenía posturas distintas. En mayo de 1942, cuando el nuevo embajador norteamericano, Carlton J. H. Hayes, presentó sus cartas credenciales ante Franco en el palacio de Oriente de Madrid, se vio sorprendido por las revelaciones de Franco un una primera conversación “íntima”, celebrada tras el acto oficial. Para Franco no existía una guerra mundial única, sino que ésta estaba formada por tres conflictos distintos, hacia cada uno de los cuales España mantenía una actitud distinta. En el conflicto que enfrentaba a Alemania con Inglaterra y EEUU, España se había mantenido siempre estrictamente neutral. En la guerra de Alemania contra el comunismo soviético, España era moralmente beligerante y, para ser consecuente con su anticomunismo, había enviado a la División Azul para combatir en el este. En el tercer conflicto, la guerra del Pacífico, España deseaba el triunfo de EEUU sobre Japón (...). Según avanzaba 1943, el curso de la guerra permitía vislumbrar la derrota de Alemania, Italia y Japón. Por lo tanto, era necesario un cambio de rumbo que permitiera a la España de Franco congraciarse con los seguros vencedores y situarse para sobrevivir en el futuro. En octubre de 1943, coincidiendo con las festividades del día de la Hispanidad, Franco y Jordana, en una estrategia perfectamente medida y concertada, anunciaron en sendos discursos una nueva política de neutralidad estricta. Esta nueva etapa de la diplomacia española se fue asentando, aunque a un ritmo lento y pausado, con toda una panoplia de gestos: mayor ecuanimidad en la prensa, enfriamiento de las relaciones con Japón, embargo de wolframio a Alemania bajo presión aliada desde mayo de 1944, etc. El resultado, aunque bien intencionado, distó mucho de satisfacer a los anglo-americanos. España siguió siendo para ellos el neutral más difícil de tratar y del que más desconfiaban. La sombra de su pasado pro-nazi y pro-fascista fue difícil de extirpar, aunque Franco esgrimiera la teoría de “las tres guerras”. Colección el Mundo, capítulo 29, pág. 74-75

Slide16:

La fi de la Segona Guerra Mundial va obrir per al franquisme una etapa d' aïllament i de rebuig internacionals. Entre el 1945 i 1946 les Nacions Unides van condemnar de manera explícita el règim de Franco. El govern de França va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General de les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid (1946). El règim va presentar aquest fet com una maniobra estrangera per desprestigiar Espanya. La persistència del franquisme després de la Segona Guerra Mundial va suposar un cost econòmic i polític molt gran per a Espanya, ja que no es va beneficiar del programa d’ajuda nord-americà a Europa: Pla Marshall , iniciat el juny del 1947 i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’ Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) constituïda l’abril del 1949. Els anys del boicot internacional (1945-1947) Asimismo, la Asamblea recomienda que todos los Estados miembros de las Naciones Unidas retiren inmediatamente los embajadores y ministros plenipotenciarios que tienen acreditados en Madrid Resolución de la Asamblea General de la ONU , Nueva York, 12 de diciembre de 1946.

Slide17:

La configuració de dos blocs antagònics (URSS i Estats Units) i l’inici de la Guerra Freda (1947), obligaran als països occidentals a canviar les seves relacions amb el govern franquista. Malgrat les condemnes verbals, l’ acceptació internacional del règim es va obrir camí i els Estats Units van pressionar perquè l’ONU no ratifiqués la condemna i es va revocar l’acord de retirada dels ambaixadors (1950). L’any 1953, Franco va remodelar el govern amb un nou gabinet on predominava el nacionalcatolicisme en detriment dels falangistes i l’almirall Carrero Blanco va ser nomenat subsecretari de presidència. Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme(1947-1953)

Slide18:

L’any 1953 Franco va obtenir el reconeixement internacional amb la signatura dels acords amb els Estats Units i el concordat amb la Santa Seu . L’acceptació del Vaticà exigia el restabliment de la confessionalitat de l’Estat i un estatus de privilegi per a l’Església catòlica . Els acords amb els Estats Units van incloure aspectes de caràcter defensiu i econòmic i el compromís d’ajuda mútua en cas de conflicte. Els americans podien establir i utilitzar un seguit d’ instal·lacions militars (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota). A canvi, Espanya rebia material bèl·lic per modernitzar les forces armades i ajuda econòmica i tècnica . També va servir per regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països del bloc occidental.

Slide19:

Els primers intents d’obertura (1953-1959) A mitjan de la dècada del 1950 l’admissió d’Espanya en el context internacional va donar un respir al franquisme, però els problemes interiors no s’havien resolt. La situació econòmica era molt difícil: la producció augmentava molt lentament, el nivell de vida era inferior al dels altres països europeus. Les ajudes nord-americanes no va aconseguir salvar la situació i es van donar els primers símptomes de descontentament per la carestia dels productes bàsics i la fam. Entre els anys 1956 i 1958 es van produir una onada de protestes obreres a algunes ciutats i els primers moviments de dissidència a la universitat. Dintre del règim es començaven a sentir-se les primeres veus dels que volien un canvi profund en l’orientació econòmica, de posar fi a l’autarquia i de procedir a la liberalització de l’economia i a la seva obertura a l’exterior. Tots aquests fets van menar Franco cap a un nou canvi de govern. L’any 1957, Franco va procedir a una remodelació de l’executiu , va apartar els falangistes i va promoure sectors catòlics. Van entrar els tecnòcrates procedents de l’ Opus Dei . Aquesta nova generació de polítics que no havien participat a la Guerra Civil van protagonitzar l’etapa següent del franquisme, caracteritzada per un intens creixement econòmic a la dècada del 1960.

L’ESTRUCTURA DEL NOU ESTAT:

L’ESTRUCTURA DEL NOU ESTAT L’establiment de lleis polítiques bàsiques va començar en plena Guerra Civil i va acabar l’any 1966 amb la Llei orgànica de l’Estat . E l gener de l’any 1938, Franco designà el seu primer govern i començà així la tasca de construir el règim, caracteritzat per la concentració de poder en la persona de Franco fins a la seva mort. Franco era el cap de l’Estat, el cap del partit i generalíssim dels tres exèrcits. També era cap de govern, presidia el Consejo Nacional i nomenava el secretari general del Movimiento i tenia poders excepcionals per promulgar lleis en casos d’urgència. L’any 1938 també es va promulgar el Fuero del Trabajo , la primera llei fonamental de clara inspiració feixista. Volia assegurar la unitat social mitjançant la prohibició dels drets sindicals. Es creà la Organización Sindical Española el 1940 per enquadrar empresaris i “productors” en sindicats verticals dirigits per falangistes. Les lleis fonamentals Continuando en la Jefatura del Estado la suprema potestad de dictar normas jurídicas de carácter general, en los términos de las Leyes de 30 de enero de 1938 y 8 de agosto de 1939, el órgano que se crea significará , a la vez que eficaz instrumento de colaboración en aquella función, principio de autolimitación para una institución más sistemática del Poder. (…)En su virtud, dispongo: Artículo 1.- Las Cortes son el órgano superior de participación del pueblo español en las tareas del Estado. Es misión principal de las Cortes la elaboración y aprobación de las Leyes, sin perjuicio de la sanción que corresponde al Jefe del Estado.

Slide21:

L’any 1945, després de la derrota de les potències de l’Eix, el règim es va veure obligat a promulgar noves lleis fonamentals per congraciar-se amb els aliats. Es va instaurar el Fuero de los Españoles que pretenia aparentar que els ciutadans gaudien de certes llibertats polítiques i la Llei del referèndum nacional . L’any 1947 la Llei de successió va permetre a Franco designar el seu successor “a títol de rei”. També creava dos nous òrgans, el Consell de Regència i el Consell del Regne, designats pel Caudillo . L’any 1958 es va promulgar la Llei de “Principios del Movimiento Nacional” que instaurava el Movimiento Nacional com a únic partit i establia que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats membres nats del Movimento.

Slide23:

El franquisme rebutjava el sistema democràtic basat en la voluntat popular, el sufragi i la separació de poders. Per a la construcció de l’Estat es va inspirar en l’ Estat corporativista italià que organitzava la participació a partir de tres unitats: família, municipi i sindicat. El sistema va ser anomenat democràcia orgànica (amb aquest nom es pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme). La representació popular en les institucions de l’Estat es regulà a partir de la Llei constitutiva de les Corts (1942), una llei fonamental que definia les Corts com a “òrgan superior de participació dels poble espanyol en les tasques de l’Estat”. Els representants eren anomenats procuradors , eren designats pel poder i eren ministres, membres del Consejo Nacional del Movimiento, alcaldes de les ciutats més grans, rectors universitaris i representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava d’una representació corporativa per terços (sindical, entitats, administració ). A partir del la nova llei orgànica del 1966 van sorgir els procuradors pel terç familiar, triats per sufragi pels caps de família(les dones no tenien dret a vot si eren cap de família). Aquestes Corts franquistes no eren triades democràticament i no tenien un poder legislatiu autèntic. Eren només un òrgan de col·laboració amb el cap d’Estat. La democràcia orgànica

Slide24:

En el pla territorial el poder del govern es transmetia per mitjà dels governadors civils de les províncies que t ambé eren caps provincials del Movimiento. A cada província hi havia també un governador militar com a prova de la dualitat del poder franquista. També es va restablir l’estructura militar de les capitanies generals , suprimida durant la República. Als ajuntaments els alcaldes, també caps locals del Movimiento, eren triats directament pel governador civil. Un altre poder de l’Estat va ser els sindicats verticals , anomenats més tard Organización Sindical Española (OSE), que depenien d’un secretari general amb rang de ministre. La Llei d’unitat sindical (1940), integrava en un mateix sindicat als empresaris i als treballadors. L’Estat exercia un control sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals , sense cap possibilitat de negociació col·lectiva ni tampoc de fer vaga . El resultat va ser unes c ondicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos i uns beneficis empresarials molt elevats . L’única possibilitat de defensa va ser l’establiment dels enllaços sindicals, càrrecs d’elecció directa a partir del 1954.

AUTARQUIA I RACIONAMENT:

AUTARQUIA I RACIONAMENT Un dels objectius principals de la primera etapa dels franquisme va ser l' autosuficiència econòmica ( autarquia ). Per això es va fomentar una política econòmica d'aïllament exterior i de substitució del lliure mercat per la intervenció de l’Estat en l’economia. Tres grans àmbits d’actuació: Reglamentació del comerç exterior . Les Importacions i exportacions van passar a estar controlades per l’Esta i calia una autorització administrativa per a fer-ne. Amb aquesta mesura es pretenia limitar al màxim els intercanvis, reduint les importacions als productes considerats imprescindibles. El resultat d’aquestes restriccions va ser l’ encariment dels productes que s’havien d’importar i una gran escassetat de béns de consum . La manca d’abastament que va afectar també les matèries primeres i el subministrament elèctric va patir restriccions que provocaren un descens de la producció industrial . L'autarquia i els seus efectes (1939-1959)

Slide26:

Foment de la indústria , sobretot la d’interès estratègic, amb l’objectiu d’assegurar la independència militar i política del nou Estat. Una sèrie de lleis i mesures per afavorir la creació públiques i nacionalització d’empreses. L’any 1941 es va nacionalitzar totes les companyies de ferrocarrils i es va crear la RENFE. L’any 1945 es nacionalitzà la Compañia Telefónica Nacional de España (CTNE). També es fomentà el desenvolupament de les indústries de béns d’equipament, que van rebre ajuda pública . L’any 1941 es funda l’ Instituto Nacional de Industria (INI), destinat a promoure la nova política industrial i que impulsà la creació d’un gran nombre d’ empreses públiques (producció de béns). L’Estat prioritzà les inversions en sectors vinculats als interessos de la defensa militar. Es crearen les principals empreses del grup: IBERIA (1943), Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), Enher (1946), Ensidesa (1949) i Seat (1950). Sector agrari : l’Estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció i van fer minvar la productivitat per hectàrea.

Slide27:

El resultat de la política autàrquica va ser un profund estancament econòmic , caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, el descens de la producció i el consum i la disminució del nivell de vida de la població. A més, va provocar la frenada de les tendències modernitzadores i que va comportar que l’economia espanyola ampliés les diferències amb els nivells de benestar d’altres països. L’autarquia va tenir especialment conseqüències negatives per les indústries catalanes, sobretot aquelles dedicades a la fabricació de béns de consum. La indústria catalana no era considerada per les autoritats d’interès nacional.

Slide28:

La reglamentació de l’economia autàrquica comportava el control del mercat per part de l’Estat . Els productors agrícoles estaven obligats a lliurar la producció a un preu de taxa. L’administració era l’encarregada de vendre els productes a un preu també regulat . El resultat fou la manca d’abastament d’aliments i el racionament dels productes de primera necessitat, que es distribuïen per mitjà de cartilla de racionament, vigent fins el 1952. La taxació dels preus dels aliments per sota del seu valor va comportar que molta gent preferís amagar la producció per vendre-la al mercat negre ( aliments, matèries primeres, productes industrials). Racionament i mercat negre Durant els primers anys de la invasió franquista va ser molt difícil aconseguir una mica de menjar. A les tendes de comestibles i als forns de pa, on sempre acostumàvem a comprar, no despatxaven res. Els escaparates estaven totalment buits. Sols es notava un poc de moviment cada primer de mes, quan ens donàvem el racionament. Aquest racionament l’organitzaven de la següent manera: a cada habitant en tota Espanya ens controlaven i ens donaven l’anomenada “Llibreta de racionament”. Aquesta tenia diversos segells que posaven: “Vale pan”; “Vale arroz, azucar, aceite, patatas”; i altres segell que posava “Varios”. Aquest últim era per si donaven alguna cosa durant el mes que no estigués programada, com carn, fesols o bacallà. El pa sí que el donaven diàriament, però era un panet tan petit que no t’arribava ni per al desdejuni. Al principi, aquest pa era de farina de blat, però quan s’acaba van utilitzar farina de blat de moro. Era molt dolent, però com no teníem altra cosa, ens el menjàvem. (...) Es va fer impossible esperar a que et donessin el racionament, perquè nosaltres els grans encara aguantàvem un poc, però els nostres fills eren petits i ens demanaven pa. Però pa sí que hi havia; hi havia de tot perquè començava l’estraperlo. Si tenies diners, aconseguies tota classe de menjar, encara que havies de disposar de molts diners i nosaltres, els treballadors, en quant a diners, amb el que guanyàvem de vegades no teníem ni per a pagar el racionament. G. MONSERRATE: “La postguerra, la fam i l’estraperlo” en Vivències. La Barcelona que vaig viure (1931-45) , Barcelona, 2006.

Slide29:

El nivell de vida de la població va disminuir considerablement. El cost de la vida a Barcelona va multiplicar-se per 5,4 entre 1937-1950, l’augment dels salaris es va multiplicar per 2,7. L’any 1945 la renda per càpita real dels espanyols era 1/3 de la del 1935, i el poder adquisitiu d’un treballador era l’any 1942 només el 28% del que tenia l’any 1936. La fam va afectar una part important de la població. La precarietat es va fer evident en la manca d’habitatges dignes. Va augmentar el barraquisme als afores de Madrid, Barcelona, València i Bilbao. A causa de la fam, el fred i la insalubritat es van estendre malalties ja eradicades com el còlera, el tifus i la tuberculosi. L’any 1941, la taxa de mortalitat era del 18,7‰ i la de mortalitat infantil del 143‰. La fragilitat dels nens els va fer víctimes de raquitisme. El creixement vegetatiu va baixar fins al 0, 9‰ i l’ esperança de vida es va situar l’any 1945 en 47 anys per als homes i en 53 per a dones. Unes dures condicions de vida

L’OPOSICIÓ: EXILI I RESISTÈNCIA:

L’OPOSICIÓ: EXILI I RESISTÈNCIA En la fase final de la Guerra Civil, gairebé 450.000 republicans van abandonar Espanya i van arribar a França pels Pirineus o al nord d’Àfrica per alguns ports mediterranis . El contingent més important va ser el que va anar a França. Va ser internat en camps de refugiats ( barracons tancats per filferros). La major part d’ells van tornar quan el règim els va prometre que no actuarien contra ells, cosa que no es va complir . Més o menys, unes 200.000 persones van romandre a l’exili. A Catalunya la xifra d’exiliats va ser de unes 50.000 persones. A França s’hi va establir una important colònia d’emigrats sobretot a les ciutats del sud (Tolosa , Montalbà , Albi, Perpinyà, Bordeus i París). La seva situació va ser més difícil durant l’ocupació alemanya . La trajectòria de l’exili

Slide31:

Això portà alguns refugiats a emigrar a la Gran Bretanya i a Amèrica; uns altres s’incorporaren a la Resistència francesa. Altres van marxar cap a Hispanoamèrica , es van instal·lar a Mèxic, Argentina, Colòmbia, Xile... També a la Unió Soviètica, on ja vivien 3000 infants espanyols (enviats l’any 1937). A l’exili s’hi desenvolupà una part important de l’oposició al franquisme. Les institucions polítiques de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a l’exili . A Mèxic, l’any 1945, es celebren les primeres corts republicanes a l’exili. Es trià un govern republicà. La institució es mantingué fins al 1977. Pel que fa al govern de la Generalitat , a la mort de Lluís Companys, Josep Irla ( era President del Parlament) va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili. Al 1945 es forma un govern integrat per persones de prestigi que va durar dos anys. El 1954 es va elegir Josep Tarradellas com a nou president.

Slide32:

L’oposició durant el primer franquisme es pot dividir en tres etapes notablement diferenciades. La primera , del 1939 al 1944, estava caracteritzada per la difícil i arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. Malgrat la implacable repressió policial , alguns nuclis sindicalistes de la CNT i UGT, de partits obrers (PSOE, PSUC, POUM) i de republicans com ERC van intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat . També al esmentar la creació el 1940 a París del Front Nacional de Catalunya (joves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català); i el gener de 1945, del Moviment Socialista de Catalunya (dissidents del POUM i del PSUC). El fet més significatiu fou el manteniment d’una activitat guerrillera ( maquis ). S‘organitzaven des de França partides de guerrillers . L’acció més espectacular va ser la invasió de la vall d’Aran organitzada pels comunistes del PCE, iniciada el 18 d’octubre del 1944. L’evolució de l’oposició

Slide33:

La segona etapa , del 1945 al 1947, va comportar una important activitat. La possibilitat d’una intervenció aliada a Espanya va provocar la creació de plataformes unitàries d’oposició. L’any 1945 es forma a Catalunya l' Aliança Nacional de Forces Democràtiques integrada per organitzacions provinents de l’etapa republicana que lluitaven pel restabliment de la legalitat republicana. Però van sorgir diferències en les institucions unitàries: alguns s’aproparen als monàrquics dissidents del franquisme, d’altres van continuar en la defensa de la restauració d’un règim republicà. Un altre motiu de discrepància va ser com calia actuar per enderrocar el franquisme. Finalment, la tercera etapa , del 1948 al 1951, va ser de desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. A finals de l’any 1948 es va veure clar el fracàs de totes les opcions de l’antifranquisme. Cap potència no estava disposada a col·laborar per a fer caure el dictador. Tampoc semblava possible que la guerrilla o una mobilització popular el fes caure. La policia franquista i la Guàrdia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior. Moltes organitzacions van quedar delmades, altres desgastades....

Slide34:

A final de la dècada del 1940, va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protesta popular , protagonitzat per les classes treballadores , contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Fruit de la reorganització incipient de l’esquerra i sobretot de les dures condicions de treball de la postguerra . A partir del 1945, hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtil i metal·lúrgic, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró. Causa: salaris baixos. L’acció reivindicativa amb més transcendència popular va ser la vaga de tramvies de Barcelona . Causa: augment de preus. El moviment d’estudiants es va anar despertant, i els anys 1956-1957 es van portar a terme les primeres revoltes d’estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona. En protesta pels detinguts arran de la segona vaga de tramvies l’any 1957 es forma una assemblea lliure i més de 700 estudiants de la UB van ser sancionats ( Fets del Paranimf ). Inici d’un important moviment estudiantil contra el franquisme. El ressorgiment de la conflictivitat social La situación material y vocacional del universitario español es de indigencia, su perspectiva intelectual es mediocre –¡cuántos catedráticos y maestros eminentes apartados por motivos ideológicos y personalistas!– y su porvenir profesional totalmente incierto por la escasez de salidas y especializaciones y por la intervención de excluyentes criterios extraprofesionales, precisamente cuando las necesidades del país reclaman todo lo contrario: aportación de nuevas capacidades y esfuerzos. Las causas de este desolador panorama, del que ningún buen fruto puede esperarse, son múltiples y hunden sus raíces en todo el clima material y espiritual de nuestra actual sociedad. Manifiesto a los estudiantes madrileños, Madrid 1 de febrero de 1956

authorStream Live Help