Transformacions econòmiques i socials al primer terç del segle XX

Views:
 
Category: Education
     
 

Presentation Description

Presentació d'aula

Comments

Presentation Transcript

Transformacions econòmiques i socials al primer terç del segle XX:

Transformacions econòmiques i socials al primer terç del segle XX HISTÒRIA D’ESPANYA 2 BATX

SUMARI:

SUMARI El primer terç del segle XX va estar marcat per la substitució de l’hegemonia mundial de la Gran Bretanya per la dels Estats Units que va estar vinculada a una profunda transformació energètica i tecnològica, la Segona Revolució Industrial amb la introducció de noves fonts d’energia, com el petroli i l’electricitat, i la incorporació de formes de producció en cadena com a nou sistema fabril. L’economia espanyola es caracteritza per una tendència general al creixement, amb una lenta però important transformació de la seva base econòmica i social. A Catalunya el ritme de creixement era més elevat i la seva industria es va diversificar amb la pèrdua de l’hegemonia de que havia gaudit el sector textil al segle XIX. L’any 1930 Espanya presentava una notable dualitat, amb unes zones més industrials i modernes, però persistien territoris basats en una agricultura poc competitiva amb profundes desigualtats.

L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA:

L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA L’inici de la transició demogràfica es va caracteritzar per la davallada de la taxa de mortalitat que entre 1877 i 1930 va baixar del 30,5 ‰ al 21, 3 ‰ g ràcies a una millora de l’alimentació i de les infraestructures urbanes higienicosanitàries (serveis neteja i clavegueram, control potabilitat aigua i higiene dels aliments ). La mortalitat infantil també va disminuir i l’esperança mitjana de vida va augmentar dels 34, 8 anys als 50 (1900 i 1930). Com a conseqüència, la població espanyola va augmentar considerablement, passant de 18,5 milions el 1900 a 21,3 milions l’any 1920. A partir de la segona dècada del segle XX es va anar produint un descens de la natalitat . A Catalunya hi va haver una davallada important de la mortalitat que va passar del 23,3 ‰ al 15,5‰ entre l’any 1900 i el 1930 i un descens més lleuger de la natalitat . L’esperança de vida va passar de 45 anys al 1910 a 53,8 anys al 1930. La població de Catalunya va passar d’1,8 a 2,8 milions, gràcies també a una onada migratòria a la segona dècada del segle XX. La transició demogràfica

Slide4:

Els moviments migratoris Entre 1900 i 1931, Espanya viu un gran creixement de les migracions interiors que van comportar una redistribució regional de la població: un volum important de població es desplaçà cap a sectors moderns i la població activa agrària va disminuir. Madrid i Barcelona , els principals centres industrials, seguides per Bilbao i Sevilla , es van convertir en els pols d’atracció d’emigrants que procedien sobretot d’àrees rurals com Castella, Múrcia, Aragó i les províncies orientals d’Andalusia. A Catalunya l’arribada d’immigrants va ser molt intensa i l’any 1930 un de cada cinc residents de Catalunya havia nascut fora del territori català. L’ emigració a ultramar , iniciada cap al 1880, va assolir un màxim sense precedents perquè, d’una banda, l’ocupació creixia menys que la població i, d’altra, per una millora de la navegació, que va escurçar la durada de la travessia de l’Atlàntic. La majoria d’emigrants eren joves, en edat productiva, que van salpar amb destinació a l’ Amèrica Llatina.

Slide5:

La intensificació de la urbanització Les migracions interiors comportaren una intensificació de la urbanització, sobretot entre l’acabament de la Primera Guerra Mundial i la crisi de 1929, en què una bona part de la població espanyola va tendir a concentrar-se en els nuclis urbans més grans. Les ciutats grans com Madrid i Barcelona van créixer notablement fins a superar el milió d’habitants el 1930, gràcies sobretot a la immigració, així únicament el 37% d’habitants de Madrid, el 43 % d’habitants de Barcelona i el 50% habitants Sevilla eren autòctons. També altres ciutats van experimentar un augment de població per haver estat centres industrials o miners importants. Barcelona va experimentar una gran transformació. Les dimensions de la ciutat van augmentar, per l’agregació d’alguns municipis i també pels nous habitatges per a acollir immigrants. A més, es va dur a terme una reestructuració important amb obertura de la Via Laietana (1907), la construcció de xarxes de transport urbà modernes: tramvia, metro, ferrocarril del Vallès, l’ampliació de les comunicacions: port i aeroport i la remodelació de Montjuïc (Exposició Internacional 1929). Obres per a la construcció del metro a Via Laietana, Barcelona (1911 ) Obres d’obertura de la Via Laietana, Barcelona (1908) La Vanguardia, 13/09/1913 Creixement dels nuclis urbans Ciutats 1900 1930 Madrid 539.835 952.832 Barcelona 533.000 1.005.565 València 213.550 320.195 Sevilla 148.315 228.729 Bilbao 83.306 161.987

Slide6:

1900 1936

ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLICTIVITAT PAGESA:

ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLICTIVITAT PAGESA Es va iniciar al segle XX havent de fer cara a les conseqüències de la crisi agrària que havia afectat Europa a finals del segle XIX. Amb una agricultura orientada sobretot al conreu de cereals, oliveres i vinya en terres de secà i amb una ramaderia bàsicament ovina destinada a la producció de llana, Espanya va acusar la crisi cerealística més fortament que altres països. La causa immediata de la crisi va ser l’arribada de productes procedents de països amb una agricultura extensiva més competitiva, amb preus més baixos. La competència dels cereals estrangers va provocar una baixada dels preus que provocarà una reducció d’ingressos i la caiguda dels beneficis . Aquesta situació va originar protestes, coordinades per la Liga Agrària , grup de pressió amb un objectiu d’aconseguir un aranzel protector. El salari dels jornalers va baixar i va donar pas a un període d’agitacions pageses durant el primer terç del segle XX. La Crisi Agrària

Slide8:

La crísi cerealista va anar acompanyada d’una crisi de la viticultura , que va ser molt intensa a Catalunya, on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la plaga de la fil·loxera a França. Però el 1789, la fil·loxera travessa els Pirineus i el 1910 ja s’ha estès a tota Catalunya destruint les vinyes . El balanç va ser la mort de totes les vinyes autòctones, la pèrdua de les collites i l’esfondrament econòmic . Per resoldre la crisi, es van replantar totes les vinyes amb un nou cep americà portat de Califòrnia que era immune a la malura i que podia empeltar-se amb les espècies autòctones. La mort de les vinyes va iniciar un conflicte entre els rabassaires i els propietaris , que es va mantenir viu fins a la Segona República. Els primers van defensar la vigència dels contractes de rabassa morta, ja que havien fet grans inversions. Per als propietaris, la mort de dos terços dels ceps anul·lava els contractes. Volien establir nous contractes de durada més curta amb l’objectiu de limitar els drets dels pagesos sobre la tinença de la terra i convertir-los en simples arrendataris .

Slide9:

L’evolució agrícola La crisi agrària es va superar gràcies a una política proteccionista amb l’establiment de nous aranzels i al creixement de la producció, degut a l’augment de la demanda urbana . Els motors principals d’aquesta millora van ser: Les n oves rompudes i la intensificació dels conreus gràcies a l’augment de la utilització dels fertilitzants, la selecció de llavors, la disminució del guaret, l’augment de la mecanització i l’extensió del regadiu a noves terres. Introducció de nous conreus (plantes farratgeres) destinats a millorar la producció ramadera, cosa que va permetre incrementar l’existència de carn i llet per satisfer la demanda urbana . Una especialització de conreus (oliveres , vinya i cítrics), destinats en gran part a l’exportació. Com a resultat d’aquest procés, el producte agrari va créixer un 55% entre 1900 i 1931, malgrat que de forma desigual segons el conreu i les zones. La producció de cereals es va consolidar com el conreu principal, significant més del 50% del total del producte agrari. Els conreus més productius , orientats en gran part a l’exportació, eren la vinya, les oliveres, els cítrics, els fruiters i les hortalisses. La producció ramadera , la carn i la llet, també va augmentar considerablement gràcies a la selecció de les races de bestiar.

Slide10:

Els rendiments escassos en sectors com el cerealístic comportaven preus molt alts. La creixent població urbana es va veure obligada a consumir aliments a preus molt més alts que els dels mercats internacionals i això suposava menys diners per a comprar productes manufacturats, cosa que va obstaculitzar el creixement industrial. L’ agricultura catalana va tenir una evolució semblant a l’espanyola, malgrat que la productivitat va augmentar una mica més i la reducció de la població agrícola va ser més gran. Algunes comarques que tenien més zones de regadiu i una xarxa de transports, van desenvolupar formes avançades d’agricultura especialitzada. El pes del producte agrari català va passar del 8,6% (1900) al 9,7% (1930). La producció de cereals va augmentar, principalment de l’ arròs del Delta de l’Ebre però va ser el sector ramader el que més va augmentar. En canvi, la viticultura va disminuir. El vi , l’ oli (Tarragona i comarques meridionals de Lleida), les fruites seques (ametlles i avellanes), les patates i els cítrics , es van destinar a principalment a l’exportació.

Slide11:

Els problemes del camp espanyol La situació estava marcada per l’ enorme desigualtat de l’estructura de la propietat de la terra. d’una banda, a les zones latifundistes (Extremadura/Andalusia), la immensa majoria de la població posseïa unes condicions de vida properes a les de subsistència. Aquesta situació va provocar una conflictivitat social darrere la qual hi havia l’exigència d’una reforma agrària. De l’altra, l'existència de minifundis (Galícia), combinada amb la mala qualitat de la terra a la Submeseta Nord, només va permetre augmentar la producció per garantir la subsistència, però va impedir generar beneficis i modernitzar les explotacions. Aquesta situació va portar a una forta emigració. Els diferents governs van ser conscients i es va fomentar l’augment del regadiu . L’any 1902 s’aprovà un pla d’obres públiques per estimular la implantació de regadius. Es van crear les confederacions hidrogràfiques (dictadura Primo de Rivera) i el Pla Nacional d’Obres Hidraúliques (Segona República) al 1933. A l’inici del segle XX, el principal problema era la gran quantitat de pagesos sense terra . Una llei de 1907 va permetre la colonització de milers d’hectàrees i l’any 1917 una altra llei va facilitar el repartiment d’algunes terres entre els pagesos. Totes aquestes mesures van ser insuficients.

ELS PROCESSOS DE LA INDÚSTRIA:

ELS PROCESSOS DE LA INDÚSTRIA Entre les causes que provoquen el creixement de l’economia al primer terç del segle XX estan la utilització de les noves fonts d’energia: electricitat i petroli . L’ús comercial de l’electricitat i la possibilitat de transportar-la (transformador) va portar també a la mecanització de la producció industrial ( això va suposar la disminució dels costos ). El progrés de l’electrificació a Espanya té dues fases: 1880-1914 : enllumenat públic. Grans ciutats i transport urbà. 1914-1930 : es generalitza l’ús industrial. A Catalunya va suposar la disminució de la dependència del carbó. Es produeix hidroelectricitat (centrals elèctriques al Pirineu). L’avenç en el refinatge del petroli i el progressos tècnics en els motors, fa que al primer terç del segle XX aparegui l' automòbil . També s’avançà en la millora de la transmissió de la informació. A partir de 1860 es produí l’expansió del telègraf i, a la dècada de 1920, la del telèfon i de les emissions de ràdio. Canvi energètic i avenços tecnològics

Slide13:

El creixement industrial A les tres primeres dècades del segle XX el producte industrial espanyol per càpita va augmentar un 60 %. Catalunya va mantenir la seva posició central en la indústria fabril espanyola. L’estructura industrial catalana va patir una transformació important amb l’aparició de noves indústries i la consolidació de les existents . Però es va mantenir la preponderància de les indústries de béns de consum.

Slide14:

Els sectors tradicionals i les noves indústries Les indústries tradicionals com l’ alimentària i la tèxtil van continuar l’expansió. La indústria química també va continuar expansionant-se gràcies a la fabricació de fertilitzants, medicaments, pintures, explosius ...). La indústria siderúrgica biscaïna va créixer considerablement i l’any 1902 es van crear els Altos Hornos de Vizcaya . Els beneficis procedents de les exportacions de mineral de ferro i de la fabricació d’acer van estimular la diversificació industrial en empreses que requerien inversions de capital importants: navals, companyies d’assegurances, químiques, elèctriques, banca i construcció de maquinària. Entre les noves indústries destaca el ràpid creixement de la indústria elèctrica , que va tenir més impuls a partir del 1914 ) amb la construcció de centrals hidroelèctriques i xarxa per transportar electricitat. També va experimentar un creixement notable la indústria metal·lúrgica amb el sectors de l’ automòbil i dels electrodomèstics en expansió. L’empresa pionera del cotxes fou la marca Hispano Suïssa ( Barcelona, 1904). El sector de la construcció també va rebre un gran impuls a partir de la consolidació de la indústria del ciment amb la fundació de l’empresa Asland l’any 1928.

Slide15:

La diversificació de la indústria catalana A Catalunya la indústria tèxtil va mantenir el predomini, però se’n va reduir el seu pes específic. La indústria catalana es va diversifica, les indústries bàsiques com la mineria, l’energia, la química, la cimentera i la siderúrgia van augmentar la seva producció. La indústria lleugera també augmentà sobretot l a confecció, la del cuir, la del calçat, la del paper i les arts gràfiques. Però la química, la metal·lúrgica de transformació i les indústries de construccions mecàniques van tenir taxes de creixement més grans. Un dels grans canvis d’aquest període és l’ augment del sector elèctric . Des de final del segle Barcelona tenia enllumenat públic i des de 1910 es va estendre a tota Catalunya i se’n va generalitzar l’ús industrial. Van contribuir en aquesta demanda les noves infraestructures i la inversió estrangera, amb la implantació a Catalunya de les primeres multinacionals . Així la producció es concentrà en el grup Barcelona Traction (La Canadenca) i Catalana de Gas i Electricitat, creades al 1911.

Slide16:

Pel que fa a la destinació de la producció, l’augment de la renda va contribuir a augmentar la demanda i el comerç amb la resta d'Espanya es va intensificar. Es calcula que el 80% dels teixits de cotó i maquinària i automòbils van cap a la resta de l’Estat. De la resta d’Espanya a Catalunya arribaren productes alimentaris (blat, carn, sucre), semiacabats (ferro, acer, paper) i matèries primeres (carbó, llana i pells). Quant a la localització industrial es consolidà la concentració de l’activitat al nucli de Barcelona i també a tota la seva àrea metropolitana. Mentre que l’increment del potencial econòmic de Catalunya augmentava, la seva capacitat financera disminuïa i la banca catalana entrava en una crisi profunda .

Slide17:

La difusió territorial de la indústria Juntament amb els dos nuclis bàsics, Catalunya i el País Basc , que van continuar amb la seva preponderància durant el primer terç del segle XX, la industrialització es difon per àrees més extenses del territori espanyol . Madrid es va convertir en la tercera regió industrial a Galícia va destacar la indústria conservera i, a la Cornisa Cantàbrica , les indústries siderúrgiques i els seus derivats metal·lúrgics. També va aconseguir importància la indústria del moble i la de les joguines a València i, a partir de 1920, a Alacant. Tot i això, existien forts desequilibris de la distribució de la renda entre les diferents zones.

Slide18:

La millora de les comunicacions Els mitjans de transport i els sistemes de comunicació van patir una notable transformació. Els aspectes més remarcables van ser la millora de camins i carreteres, l’electrificació dels ferrocarrils i construcció de noves xarxes, la creació de transport urbans (tramvia i metro), la telefonia i l’inici de la radiodifusió. Tots aquests processos necessitaven la creació de grans infraestructures , finançats en gran part per l’Estat. La xarxa telegràfica va augmentar i va millorar sensiblement la qualitat de les seves transmissions. La primera empresa de telefonia va ser la Societat de Telèfons de Barcelona (1890), que va quedar absorbida l’any 1924 per la Compañía Telefónica Nacional de España, que va tenir un monopoli.

Slide19:

L’intervencionisme de l’Estat Una de les característiques de l’economia espanyola durant el primer terç del segle XX va ser la restricció de la competència entre empreses i la constant intervenció de l’Estat . Aquest intervencionisme es va manifestar en dues direccions : la concessió d’ ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes directes de l’administració) per estimular la inversió privada en indústries tecnològicament més avançades i l’elevació del proteccionisme. Al 1891 es promulgà un aranzel duaner que va suposar l’abandonament del lliurecanvisme i el retorn al proteccionisme. També aranzels al 1906 i al 1922. El cas més clar d’aquest proteccionisme, va ser el del carbó : l’administració obligava a consumir carbó espanyol per poder-se acollir als ajuts públics. S’establien acords entre les empreses per fixar preus i repartir-se el mercat per mitjà de quotes . Això va suposar uns preus de venda més elevats i va limitar més la demanda. Les mesures protectores van afectar negativament l’economia, ja que van mantenir una indústria amb una productivitat baixa i poc competitiva, però també van tenir efectes positius en fomentar la indústria nacional i l’articulació del mercat interior.

L’EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA:

L’EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA El segle XX s’inicia amb les conseqüències del desastre del 1898 que posà fi a l’imperi espanyol . La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinària i altres productes i va fer també que s’encarissin els béns importats de les colònies . Però la crisi es va superar ràpidament i els primers anys del segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i la repatriació de molts capitals . La recuperació econòmica després del 98

Slide21:

La conjuntura de la Primer Guerra Mundial (1914-1918) La neutralitat va permetre una expansió econòmica important ja que la guerra reduí la capacitat productiva dels països que participaven i Espanya va ser subministradora de productes industrials i agraris. L’augment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció que va beneficiar especialment la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes que van aconseguir grans beneficis . La balança de pagaments espanyola, tenia saldo positiu, però e l creixement de la demanda comportà un augment dels preus, que va portar a un procés inflacionista . Les classes populars van experimentar un empitjorament del nivell de vida. El cost de la vida va pujar entre un 15% i un 20%, fet que va provocar una onada de vagues i reivindicacions obreres . La fi de la guerra va posar fi a l'eufòria econòmica i desencadenà una forta crisi (1920-1923). Moltes empreses van haver de tancar i això comportarà un augment de la desocupació. Els sectors més modernitzats, com el siderúrgic i el químic, van suportar més be la crisi.

Slide22:

Els efectes de la crisi del 1929 L’any 1929 es va iniciar una depressió econòmica d’abast mundial com a conseqüència del crac de la Borsa de Nova York . Van haver repercussions al conjunt d’Espanya, però menys que a altres països, pel poc pes del comerç exterior . Els efectes de la crisi es va notar sobretot en els sectors econòmics més dinàmics, els productes agrícoles d’exportació (vi , cítrics i oli d’oliva) i els minerals. A partir del 1931 hi ha un retrocés de les exportacions espanyoles. La crisi internacional també va repercutir de manera relativa gràcies a la depreciació de la pesseta que comportarà una reducció del preu dels productes espanyols en moneda estrangera. Va millorar la competitivitat de les exportacions.

ELS CANVIS SOCIALS:

ELS CANVIS SOCIALS Classes altes Aristocràcia Burgesia terratinent Burgesia industrial i financera Classes mitjanes Classes populars Jornalers o proletariat rural Classes baixes urbanes Servei domèstic Oficis artesanals Proletariat industrial (creixement espectacular) 2.000.000 d’obrers Manté poder econòmic i polític Latifundista Conservadora Classes en augment i cada cop més conservadores Burgesia urbana Professions liberals

Slide24:

El món rural En el conjunt d’Espanya el món rural mantenia una presència important en la vida social i econòmica del primer terç del segle XX. A Catalunya, el pes de la pagesia era menor. Al 1930 només el 27,2% de la població s’hi dedicava. Els grans propietaris rurals Es considerava el patrimoni rústic com una font de riquesa i un senyal de prestigi social. Entre ells, es poden distingir l’ antiga oligarquia que no va desaparèixer amb el procés industrialitzador i va augmentar el patrimoni amb la compra de terres y la nova burgesia agrària , propietària de grans empreses i dels negocis i que va comprar també patrimonis rurals. A la Manxa , Andalusia i Extremadura l’o ligarquia agrària controlava grans extensions de terra i acostumava tenir una actitud absentista, preocupats només del cobrament de les rendes . A Castella i Lleó , Aragó , Catalunya i País Valencià hi predominaven les propietats petites i mitjanes. En general, els propietaris agraris tenien un gran influència social i d’entre ells sortia bona part del personal polític i de l’administració pública. Valentín de Zubiarre : Autoritats del meu poble. Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell

Slide25:

Els pagesos Havien patit una disminució considerable. Dintre d’aquest grup hi havia diferències notables segons la relació amb la tinença de la terra, uns eren propietaris ( mitjans i petits ), uns altres eren arrendataris en condicions diverses i, finalment, hi havia una gran massa de jornalers, alguns temporers. La situació dels pagesos depenia de les formes de propietat existents a Espanya. A Galícia era freqüent el subarrendament de les propietat que dificultava encara més la rendibilitat. A Extremadura i Andalusia , el predomini del latifundisme comportava la presència massiva de jornalers (condicions molt precàries ). A Catalunya e ls pagesos tenien una propietat mitjana o uns contractes d’arrendament estables. En aquest període es creen les cooperatives agràries , amb l’objectiu de promoure un associacionisme pagès. Família pagesa vers el 1900 Grup de treballadors de la Granja Cooperativa Flor de Maig. Primera dècada segle XX

Slide26:

La societat urbana Va augmentar el pes i la influència social de les classes urbanes, el que significà la i rrupció de l’anomenada societat de masses . A les grans urbs l’estratificació social era percebuda en la segregació per barris, en les diferents associacions lúdiques i culturals i en les pràctiques d’oci. La burgesia industrial era relativament escassa i estava integrada bàsicament per industrials tèxtils catalans i industrials siderúrgics bascos. El desenvolupament econòmic del primer terç del segle XX va fer créixer la importància d’aquest grup i va consolidar també una burgesia financera que va augmentar el seu pes. Les classes mitjanes estaven formades per funcionaris, obrers de “coll blanc” que treballaven a comerços, administració o banca i pels que exercien professions liberals (metges, advocats o professors). Es tractava d’un grup heterogeni, fragmentat i amb grans diferències entre regions, a Catalunya va anar augmentant. Els obrers industrials formaven el gruix de les capes populars urbanes. El seu nombre havia augmentat considerablement. El seu tret més característic va ser l’alta concentració a zones determinades com Catalunya (concentració obrera més gran d’Espanya), País Basc , Astúries i Madrid . Les seves condicions de vida eren millors que les dels jornalers agrícoles, però havien de suportar llargues jornades laborals, sous insuficients i habitatges insalubres.

Slide27:

Noves formes de sociabilitat i cultura urbanes La societat urbana va imposar nous valors socials i noves formes de sociabilitat, d’oci i extensió de la cultura . Va ajudar l’ampliació dels nous transports: ferrocarril, metro (Madrid, 1919/Barcelona, 1924) i tramvia i el creixement dels mitjans de comunicació de masses: premsa i ràdio (novembre 1924, Ràdio Barcelona, primera emissora d’Espanya). Una de les transformacions més importants va ser la millora de la qualificació educativa . Tan important com el procés d’alfabetització de la societat va ser també el progrés del sistema educatiu. A l’augment de recursos i d’alumnat en l’educació reglada, s’hi va afegir la proliferació de centres especialitzats, de caire de formació professional . L’augment de l’alfabetització, va suposar més demanda d’oci cultural . Va haver-hi un moderat desenvolupament de l’ hàbit de la lectura : més llibres editats i col·leccions de novel·les breus per al públic popular . L’expansió de la premsa escrita portà a la premsa de masses , instrument cabdal en la relació dels ciutadans amb el poder i que afavoria la formació progressiva d’una opinió pública independent ( cada vegada més influent).

Slide28:

Es va originar la difusió d’un nou associacionisme de caire cívic. Centres d’oci, d’esbarjo i vida social que van ser plataforma per a la difusió de les noves idees i importants centres de reunió de debat. Van proliferar els casinos i cercles entre les classes més benestants i els ateneus entre els grups socials i populars. També es va estendre el costum de dedicar hores d’oci a les activitats a l’aire lliure i a la pràctica de l’ excursionisme i de l’ esport . Així van néixer m olts centres excursionistes. Quan a l’esport, l’hípica, la caça, el tennis i la nàutica eren practicades per les minories socials més distingides, mentre que la natació, la boxa i el ciclisme van ser més populars.

authorStream Live Help