Origens i consolidació del catalanisme

Views:
 
Category: Education
     
 

Presentation Description

Presentació d'aula

Comments

Presentation Transcript

Diapositiva 40:

Els Orígens i la Consolidació del Catalanisme(1833-1901) HISTÒRIA D’ESPANYA 2 BATX

Diapositiva 40:

INTRODUCCIÓ El catalanisme s’inicia al segle XIX com a moviment cultural de recuperació de la llengua i la cultura catalanes. És un procés acompanyat d’un gran interès pel coneixement de la història, la literatura, les tradicions i el dret civil català. Evidencia que Catalunya és un país dotat històricament d’una personalitat pròpia. El desenvolupament econòmic i social de l’Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a pionera, accentuen aquest sentit diferencial. Aparició d’actituds de refús, tant al centralisme polític com a la uniformització cultural. A final del segle, el catalanisme va esdevenir un moviment polític. Volia una reforma en profunditat de l’Estat i l’autonomia de Catalunya. A nivell europeu es fa difusió del Romanticisme, de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels pobles a decidir el propi govern.

Diapositiva 40:

CONCEPTES PREVIS Catalanisme polític: Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del segle XIX: Catalanisme conservador: Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d’una solució política moderada. Catalanisme progressista: Nacionalisme de base popular i progressista, partidari d’una solució política més radical. Catalanisme cultural: Conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura catalanes.

Diapositiva 40:

Regionalisme: Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia identitat cultural i política, a Catalunya, sorgit els primers anys de la restauració borbònica del 1874. El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les tesis del provincialisme i una actitud més conservadora. Contraris al centralisme uniformista castellà  Unió Regionalista (1899)  La Lliga Regionalista (1901) Federalisme: Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles, nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Exemples: Alemanya, EEUU i/o Bèlgica. Partit Republicà Democràtic Federal (1868)  Pi i Margall i Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) 1910. F. Cambó E. Prat de la Riba

Diapositiva 40:

Confederació: Associació d'estats sobirans o de comunitats creada per mitjà d'un tractat per l'assoliment d'alguns fins o propòsits comuns predeterminats. Les confederacions sovint s'han creat per resoldre afers crítics, com ara la defensa territorial i/o la representació estrangera. Autonomisme: Doctrina que defensa els principis autonòmics. Autonomia: Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. A l'estat espanyol, les formes d'autonomia més desenvolupades es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). Corona d’Aragó (1137-1714) Suïssa/Confederació Suïssa

Diapositiva 40:

Nacionalisme: Ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defensar i exercir la seva sobirania. Una nació és un conjunt d’individus que, a partir d'uns lligams col·lectius, tenen la voluntat de reagrupar-se en l'interior d'unes mateixes fronteres per constituir-se en una comunitat nacional, és a dir, en un estat propi. El nacionalisme es va expandir al llarg del segle XIX, donant lloc a moviments independentistes (enfront als imperis) o d'unificació (cas d'italians o d'alemanys) en defensa de nacions lliures enfront a l’Europa de la Santa Aliança i dels imperis absolutistes.

Diapositiva 40:

Estat: Subjecte jurídic que té quatre qualificacions: una població permanent, un territori definit, un govern i la capacitat de mantenir relacions amb altres estats del món. No sempre és equivalent un Estat a una nació, de fet la majoria d’Estats són plurinacionals (ho reconeguin, o no). Cal diferenciar un estat d’una nació. Estat d’autonomia: Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya i el País Basc durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. 

Diapositiva 40:

Dret civil català: Conjunt de normes que regulen les relacions jurídiques privades en els més diversos aspectes de la vida des del naixement fins les conseqüències de la mort. El dret català actual es fonamenta en els drets històrics que el Principat de Catalunya va tenir en els temps de la Corona d'Aragó. El Catalanisme polític adoptà una postura defensiva del dret autòcton català enfront del pretès uniformisme del codi espanyol. Bases de Manresa (1892) Memorial de Greuges (1885) Pacte de Tortosa (1869)

Diapositiva 40:

EL CATALANISME POLÍTIC (ELABORAT PER MARCEL DURAN) La Renaixença, 1833. Decret de Nova Planta, 1716 . Jocs Florals, 1859 FEDERALISME Ateneu Barcelonès, 1872 Precedents PROGRESSISTA CONSERVADOR Partit Republicà Democràtic Federal . 1868. Primer Congrés Catalanista, 1880. Lliga de Catalunya . 1887. Escissió CC. Memorial de Greuges, 1885 Segon Congrés Catalanista, 1883. “Lo Catalanisme” de V. Almirall Centre Català ,1882. Valentí Almirall. Bisbe Torres i Bages. Catalanisme d’arrel cristiana. “La Veu de Montserrat” i “La Tradició Catalana”, 1892. Unió Catalanista , 1891. Escissió LL.C. Bases de Manresa, 1892 . Principis del Catalanisme Polític . Centre Nacional Català, 1900. Projecte Polavieja. Tancament de Caixes. Unió Regionalista, 1899. La Lliga Regionalista , 1901. “La Veu de Catalunya”. Solidaritat Catalana 1906-1909 Arrel espanyola Arrel catalanista Centre Nacionalista Republicà, 1906. Escissió LL.R. “El Poble Català”. Partit Radical, 1908. A. Lerroux Unió Federal Nacionalista Republicana ( UFNR) 1910. Pacte de Sant Gervasi. Mancomunitat de Catalunya , 1914-1925. Partit Republicà Català, 1917. Layret i Companys. Acció Catalana, 1922. Escissió de la LL.R Estat Català, 1922. Francesc Macià. Unió Socialista de Catalunya, 1923. Serra i Moret, R. Campalans. Escissió del PSOE La Lliga Regionalista “La Veu de Catalunya”. Partit Republicà Radical, 1908. A. Lerroux Pacte de Tortosa, 1869

Diapositiva 40:

UNA NOVA CULTURA CATALANISTA Al principi del segle XIX persistia a Catalunya un refús clar del procés de centralització administrativa i de la temptativa d’identificació amb les lleis i la llengua de Castella ( Decret de Nova Planta ). El català havia desaparegut com a llengua administrativa i de cultura però continuava com a llengua en la parla quotidiana . També com a llengua escrita per a les cançons i romanços tradicionals. Malgrat la tendència uniformitzadora de l’Estat, la societat catalana va mantenir la llengua pròpia, els costums, les tradicions i especialment la seva manera de viure. La persistència de la identitat catalana

Diapositiva 40:

La Renaixença fou un moviment cultural iniciat a Catalunya cap a la dècada del 1830 com a reivindicació de l’ús públic i cultural de la llengua catalana. Tradicionalment s’ha considerat que la publicació en català de l’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de Joaquim Rubió i Ors (1841) de recuperació del català com a llengua culta van ser els seus inicis. La llengua es converteix en un símbol per a conscienciar als ciutadans de la necessitat de fer del català una llengua de cultura. La persistència de la identitat catalana

Diapositiva 40:

L’any 1859 es celebren per primer cop el Jocs Florals . Van ser una plataforma per restaurar i conservar més pura la llengua i literatura catalana. El seu objectiu era premiar textos poètics escrits en català antic ( llemosí ) o literari modern. Autèntica festa cívica, van contribuir a l’ acceptació social del català i fos plataforma per donar a conèixer escriptors. La Renaixença comportà també una recerca de les arrels de la identitat catalana . Àmbits com la Història (edat mitjana sobretot), dret, folklore…

Diapositiva 40:

En paral·lel, al marge i en oposició a la Renaixença literària, es desenvolupa un moviment cultural de caràcter popular que defensava la utilització del català “que es parla”  celebraven els Focs Artificials , una parodia dels Jocs Florals . Frederic Soler ( Serafí Pitarra ) va començar escrivint un teatre caricaturesc i sarcàstic però, es va integrar en el moviment de la Renaixença: va participar en els Jocs Florals i va acabar escrivint drames romàntics. Josep Anselm Clavé va contribuir a l’arrelament del català entre les classes populars amb cançons que es cantaven a les societats corals. Abdó Terradas va escriure obres teatrals satíriques de contingut antimonàrquic. Valentí Almirall , polític i periodista, va ser el primer a formular una doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme . La Renaixença popular

Diapositiva 40:

Els Jocs Florals es van popularitzar i van esdevenir una festa cívica i una plataforma de difusió del català. Gràcies a aquest certamen al darrer terç del segle XIX van destacar uns quants literats preocupats per fixar la llengua. Jacint Verdaguer , gran poeta i prosista, va ser el recreador del català literari a partir de la llengua viva. Ángel Guimerà va plantejar a les seves millors obres diversos problemes socials. Al final del segle va renéixer el gènere novel·lístic de la ploma de Narcís Oller . El català va començar a incorporar-se a publicacions com: Diari Català La Tramuntana (propera a l’anarquisme) La Campana de Gràcia (republicà) L’esquella de la Torratxa (republicà)

Diapositiva 40:

ELS INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC La construcció de l’Estat liberal va ser criticada a Catalunya. Es van proposar fórmules descentralitzadores: plantejaments federalistes i autonomistes. La crítica al centralisme Les diferents constitucions defineixen Espanya: nació única corts dipositàries de la sobirania nacional(excepció: constitució 1876 compartida amb el rei) organització estatal: centralització Sota el regnat d’Isabel II, sectors progressistes catalans critiquen l’estat liberal i demanen més atribucions per als ajuntaments i les diputacions.

Diapositiva 40:

Les bullangues (moviments populars entre 1835-1845), són la primera mostra d’oposició al centralisme: Accions violentes. Assassinat general Bassa. Crema de convents. Crema del Vapor Bonaplata. Tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 com en la de La Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular. La dècada moderada (1844-1854) va suposar un augment del centralisme amb una política d’ordre públic molt dura, fins i tot es va declarar l’Estat de guerra a Catalunya. Els moderats catalans van separar-se una mica dels seus homònims espanyols. Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manel Duran I Bas defensaven la descentralització de l’Estat.

Diapositiva 40:

Al 1868 el panorama polític estava dominat per 3 tendències: Moderats (dreta): Suport a Isabel II, Grups nobiliaris i propietaris agraris. Centre: Conjunció monàrquic democràtica: domini de les Corts. Majoria del diputats progressistes. Prim i Sagasta. Sector unionista . Monàrquics demòcrates : Defensen monarquia, sobirania nacional i respecte ampli per les llibertats públiques. Partit Republicà Federal (esquerra) Republicans unitaris (Emilio Castelar). Defensen la unitat de l’Estat i les posicions socials i econòmiques són més conservadores. El federalisme

Diapositiva 40:

Al 1868, apareix el Partit Republicà Democràtic Federal : Expansió política important. Implantació especialment important a Catalunya (medis urbans). Suport de la petita burgesia i important difusió entre el proletariat industrial. Principal teòric: Francesc Pi i Margall . Defensava que l’estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. L’any 1869, un grup de federals catalans, més el representants dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó van signar el Pacte de Tortosa que constituía un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingues en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés sobre el concepte de la sobirania popular.

Diapositiva 40:

La caracterització de com havia de ser es concretà durant la proclamació de la I República , amb el projecte de Constitució del 1873, en el que es deia que Espanya era un estat federal amb 17 estats. El fracàs de l'experiència republicana i la nova situació provocada per la Restauració van fer perdre influencia al republicanisme i les dissidències van fragmentar el partit. En el context de la Restauració , es va replantejar la relació entre els diferents territoris que havien de constituir l’Estat federal: Josep M. Vallès i Ribot , va ser el principal referent del federalisme a Catalunya i proposà la redacció d’un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola (1883), amb Corts sobiranes, govern amb àmplies competències... La dimensió catalanista no va ser compartida pel conjunt del partit federal. Pi i Margall va reformular el projecte a nivell espanyol, posant l’accent en la problemàtica social, en la reforma agrària i les reivindicacions dels treballadors industrials. També va defensar la independència de Cuba. Això va fer augmentar les dissensions. El partit entrà en decadència a la seva mort (1901).

Diapositiva 40:

Va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. També un dels dirigents federals més destacats a Catalunya. El 1879 fundà el Diari Català , el primer íntegrament escrit en català. El 1880 organitzà el Primer Congrés Catalanista (9 octubre - 14 novembre): Objectiu: aplegar diferents tendències polítiques i poder participar en la política. Hi participen 1.282 persones , representants de Castelar, catalanistes literaris, catalanistes catòlics, catalanistes romàntics. Es tria a Valentí Almirall com a president . Acords adoptats: nomenar una comissió per vetllar pel manteniment del dret català. constituir una Acadèmia de la Llengua Catalana. fundar una nova entitat per coordinar el moviment: Centre Català . Valentí Almirall i el Centre Català

Diapositiva 40:

L’any 1881 trenca amb Pi i Margall i es decideix a impulsar una acció política específica catalana. El 1882 es forma el Centre Català partit polític que vol unir tots els sectors socials catalanistes amb un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic...) i propaganda per tot el Principat. L’any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista on es denuncia el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es fa una crida per a que els polítics formin i s’impliquin en organitzacions estrictament catalanes. El 1885 el Centre Català convocà un míting a la Llotja de Barcelona.

Diapositiva 40:

Amb la participació d’organitzacions econòmiques de la burgesia, destacades institucions culturals i altres entitats catalanistes, es va redactar un document, el Memorial de Greuges , presentat a Alfons XII, que va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme: Denunciava el centralisme. Demanava el dret a impulsar la vida regional. Defensava el proteccionisme. Defensava el dret civil català. L’impacte a Madrid va ser notable. Va suposar una aproximació del moviment catalanista a la burgesia. El Memorial de Greuges

Diapositiva 40:

Valentí Almirall publicà “Lo Catalanisme” (1886) que posà les bases ideològiques d’un catalanisme progressista . Explica que el particularisme català havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per això calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions.

Diapositiva 40:

La proposta d’Almirall va fracassar perquè: Representava un catalanisme massa republicà (burgesia unida a partits monàrquics). Tenia poca base social. L’oposició de Valentí Almirall al’ Exposició Universal BARCELONA (1888): Era important per la burgesia que es va distanciar de les propostes de V. Almirall. 400.000 visitants de tot el món (Barcelona té 530.000 habitants) Esdeveniment polític, econòmic i social molt important a nivell mundial. Cada país exposava els avenços tecnològics i feia gala del seu potencial econòmic i industrial. Organitzar-los donava gran prestigi (equiparable a l’organització dels JJOO) Poc després el Centre Català va desaparèixer i la influencia d'Almirall dins el moviment catalanista va anar esmorteint-se. El fracàs del projecte d’Almirall

Diapositiva 40:

La Lliga de Catalunya (1887) neix com una escissió del Centre Català i va incorporar entre d’altres a Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ángel Guimerà. La nova organització tenia un caràcter mes conservador que va sintonitzar millor amb una burgesia, cada cop mes descontenta amb la política dinàstica. Reivindicaren l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya. L'any següent va promoure una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estava discutint a les corts de Madrid. El govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil  "primera victòria del catalanisme". La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Regent Missatge a la Reina Regent (1888): Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes pel Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori. Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana. Que sien catalans els Tribunals de Justícia i totes ses causes i litigis es fallin definitivament dintre del Territori. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els de l’ensenyança. Que vingui el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable, d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat.

Diapositiva 40:

El CATALANISME CONSERVADOR Durant la implantació de l'Estat liberal una bona part del clero català s'havia arrenglerat amb el carlisme (posicions integristes i antiliberals). Al llarg de la Restauració , i després que la Santa Seu dones el seu suport a Alfons XII, una part del clero va cercar un espai dins el liberalisme mes conservador. En aquest transit hi va tenir un paper important el vigatanisme , moviment cultural i intel·lectual impulsat per les institucions eclesiàstiques de Vic. L'apropament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades . Aquest grup publicava el setmanari La Veu del Montserrat , i entre les seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat (1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1893), com també l'exigència que els bisbes fossin catalans. El catalanisme tradicionalista

Diapositiva 40:

El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages , va defensar un catalanisme d'arrels cristianes i l'any 1892 va publicar La tradició catalana , on defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava tot plantejament de canvi social, presentava una Edat Mitjana idealitzada i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política. El clero havia de ser protagonista en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la industrialització.

Diapositiva 40:

L'any 1891 es va constituir la Unió Catalanista per coordinar tots els grups catalanistes comarcals amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions i que propagues les idees regionalistes i portes a terme la realització d'un programa comú per a tots els grups catalanistes. Va tenir un suport important a la Catalunya rural. Els propietaris mitjans, els comerciants, els professionals liberals i els intel·lectuals en formaven la base social. La seva militància directa era escassa, però la seva estructura, fonamentada sobre la federació d'entitats, proporcionava una gran amplitud geogràfica que afavoria la difusió de les seves iniciatives. Va tenir un paper important en el desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis que posaven l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya. Hi haurà tensions entre els sectors contraris a la participació en la vida política i els que defensaven la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es presentes a les eleccions. La formació de la Unió Catalanista

Diapositiva 40:

Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític amb el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana  Bases de Manresa, que recollia els principis del catalanisme polític i posava l'èmfasi en el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola. Estructurades en disset articles, definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l'Estat central quedaven forca limitades, i s'hi atorgaven competències absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. S'hi proclamava l'oficialitat de la llengua catalana, que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans i s'hi declarava voluntari el servei militar. El seu caràcter arcaïtzant és palesa en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'audiència reial i les corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la Corona. Les Bases de Manresa LES BASES DE MANRESA Sobre el poder central: 1. Vindran a càrrec del poder central: a) les relacions internacionals; b) l'exèrcit de mar i terra (...); c) les relacions econòmiques d'Espanya amb els altres pesos (...); d) la construcció i conservació de carreteres, ferrocarril, canals o ports (...); e) la resolució de totes les qüestions internacionals (...). El poder central s'organitzarà sota el concepte de la separació de les funcions legislativa, executiva i judicial. El poder legislatiu central radicarà en el rei o cap d'Estat i en una assemblea composta de representants de les regions (...). Sobre el poder regional: 3. La llengua catalana serà l’única que, amb caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d'aquesta regió amb el poder central. 4. Sols els catalans, ja ho siguin de naixença, ja per virtut de naturalització, podran desempenyar a Catalunya càrrecs públics (...). 6. Catalunya serà l’única sobirana de son govern interior. Per tant, dictarà lliurement ses lleis orgàniques; cuidarà de sa legislació civil, penal, mercantil, administrativa i processal; de l'establiment i percepció d'impostos; de l'encunyació de moneda, i tindre totes les demés atribucions inherents a la sobirania que no corresponguin al poder central. Bases per a la Constitució Regional Catalana, Manresa, 1892.

Diapositiva 40:

LA FORMACIÓ DE LA LliGA REGIONALISTA El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i militar. A Catalunya va comportar també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política. Va comportar el desprestigi dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficàcia per dur a terme una veritable regeneració de la política espanyola tal com demanaven molts sectors socials del país Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que tenia uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una notable mobilització social. La conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d'una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d'un partit que es presentes a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia. La seva actitud crítica vers la manera de fer política dels partits dinàstics els legitimava per criticar la corrupció electoral i reclamar reformes polítiques i socials. L'impacte del 98 a Catalunya

Diapositiva 40:

L'any 1899, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern i després de la protesta ciutadana coneguda com a Tancament de Caixes , els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, portaveus polítics de la burgesia industrial, van optar per crear un grup polític: la Unió Regionalista . A la junta directiva, els industrials mes actius, alguns dirigents del Tancament de Caixes i representants de la burgesia agrària. El seu programa incloïa referències regionalistes explícites i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Paral·lelament, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900), format per joves professionals (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran i Ventosa...) que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. La candidatura dels quatre presidents

Diapositiva 40:

L'abril del 1901, a Barcelona, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades per al mes de maig. Aquest acord responia a la confluència d'interessos dels dos grups, perquè el primer tenia una base social ben nodrida d'industrials i comerciants, però no disposava d'un projecte polític definit ni de dirigents amb experiència, mentre que el segon tenia un programa polític possibilista i dirigents experts, però necessitava suports socials clars. La “candidatura dels quatre presidents", encapçalada per Albert Rusiñol, Bartomeu Robert Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres . Malgrat els intents governamentals per mantenir la forca electoral dels partits dinàstics, la candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció com a diputats dels quatre regionalistes.

Diapositiva 40:

L'èxit electoral de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en la Lliga Regionalista que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal i que va consolidar la forca electoral del catalanisme. A les eleccions municipals del mateix any la Lliga va obtenir onze regidors a l'ajuntament de Barcelona; els republicans, també onze, i els dinàstics, quatre. Per primer cop que candidatures "no dinàstiques" guanyen a Barcelona. A partir d'aquell moment l'hegemonia electoral a Catalunya es disputà entre republicans i catalanistes, opcions polítiques majoritàries. A mes, la Lliga fou la primera formació política moderna de l'Estat espanyol, perquè no solament va provocar el trencament del monopoli de les classes benestants que tenien els partits dinàstics, sinó que va dotar-se d'una organització eficaç. Inicialment, la Lliga va tenir influencia entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona. Però, va esdevenir també un partit forca dominant entre els propietaris agraris. El seu programa polític fou capaç d'aplegar la majoria dels sectors benestants deis país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor d'un reformisme polític per atorgar l'autonomia a Catalunya. La fundació de la Lliga Regionalista

Diapositiva 40:

Nacionalismes i regionalismes a l’Estat Espanyol El 1876 acabà la III Guerra Carlina que portarà a la pèrdua dels furs bascos. D’altra banda, hi ha un fort procés d’industrialització de Biscaia que provocarà l’aparició d’una burgesia vinculada al sistema de la Restauració i una forta immigració ( maketos ) que amenaça la identitat basca. En aquest context, va aparèixer un moviment cultural en defensa de la llengua, la cultura i les tradicions basques que va donar lloc a l’aparició del moviments dels èuscars ( euskaros ) que presentava un important component religiós (carlins!) i de defensa de la societat tradicional. El nacionalisme basc

Diapositiva 40:

L’impulsor del nacionalisme basc fou Sabino Arana ( 1865 – 1903 ) que va militar en el carlisme (família a l’exili el 1873 i que el 1894: fundà la Societat Euskalerria (precedent del PNB ) primer només a Biscaia i que més tard s'estengués per tot el territori ( Euskadi + Navarra ) i que defensava la independència i que també va crear la Ikurriña. Pensament de Sabino Arana: defensa de: RAÇA BASCA, FURS i RELIGIÓ  Déu i lleis antigues defensa societat patriarcal: antiliberal, catòlica i tradicionalista critica: i mmigrants ( maketos ) per que no s’integren en els costums, no saben la llengua basca, treballen per un salari inferior, tenien una ideologia comunista i ataquen tradicions religioses i propietat classes altes liberals per la compravenda de poder pròpia del sistema de la Restauració ) Aconseguí el suport classes mitjanes de Bilbao i rodalies. Més endavant va abandona postulats independentistes i antiindustrialistes i el 1895 fundà el Partit Nacionalista Basc ( partit autonomista) que defensava la reintegració dels furs bascos. Significat dels colors. fons vermell com l’escut del senyoriu de Biscaia aspa verda de St Andreu (patró de Biscaia) creu blanca: religió catòlica

Diapositiva 40:

A Galícia, la societat era eminentment rural (≠ basca i catalana ). Hi havia una burgesia feble front una classe dominant tradicional (vella noblesa terratinent + Església ) i es manté arrelada la identitat gallega. El galleguisme és una ideologia política basada en la reivindicació d’una llengua i d’unes tradicions pròpies i que rebrà poc suport de classes mitjanes que pensaven que llengua i tradició significaven endarreriment cultural i social. A mitjans del segle XIX s’inicià una corrent O Rexurdimiento (= Renaixença ) que es pot definir com un moviment culturalista i apolític i que significà el redescobriment literari de la llengua, història i tradicions. La figura més important d’aquest corrent va ser Rosalía de Castro ( 1837 – 1885 ). El corrent polític, en mans de les minories cultes criticava l’endarreriment econòmic per culpa de la subordinació política i d’una forta emigració i l’abandonament del país per part dels polítics espanyols i de la classe dirigent gallega. El galleguisme

Diapositiva 40:

A partir de 1880, el moviment va adquirir un caràcter més polític (premsa i projecte galleguista ) però només es va difondre entre grups intel·lectuals minoritaris i professionals de les ciutats. A principis del segle XX aparegué una nova generació de galleguistes: més política i més suport social . En aquesta etapa van destacar Vicente Risco i Alfonso R. Castelao ( líder nacionalisme gallec ).

Diapositiva 40:

Valencianisme Va néixer com un moviment cultural (Renaixença) de reivindicació d’una llengua i cultura pròpies  Teodor Llorente i Constantí Llombart . El valencianisme polític es va iniciar amb la creació de València Nova (1904), una organització que promou la Primera Assemblea Regionalista valenciana. Aragonesisme L’aragonesisme té els orígens a la segona meitat del segle XIX amb el suport de la burgesia i que defensava el patrimoni cultural i el dret civil. Difongué una idea romàntica dels orígens del regne i de les institucions medievals . El regenarionista Joaquin Costa defensava el dret del món pagès aragonès ( Escola i rebost ) i europeïtzar Espanya. Valencianisme, aragonesisme i andalusisme

Diapositiva 40:

Andalusisme L’impulsor de l’andalusisme fou el notari Blas Infante, de família acomodada sentia molta curiositat per la vida del jornaler . El seu ideari va quedar reflectit en l’obra El ideal andaluz . L’any 1916 va fundar el Centro Andaluz de Sevilla amb la voluntat d’expressar la realitat cultural i social andalusa. Va participar a Ronda l’any 1918 a la Primera assemblea regionalista on es va proposar l’autonomia. Durant la Segona República es va elaborar un projecte d’estatut andalús que no va tirar endavant. Blas Infante va ser assassinat l’agost de 1936 per falangistes ( Queipo de Llano ). Escut d’Andalusia . - Representa a Hèrcules entre les dues columnes d’Hèrcules, que la tradició situa a Gibraltar. Bandera blanca i verda amb l’escut al centre. - verd: dinastia Omeia blanc: imperi almohade colors d’esperança i pau feta amb una tela portada en un viatge al Marroc Himne Cançó religiosa cantada pels segadors

authorStream Live Help