La construcció de l'Estat liberal (1833 - 1868) I

Views:
 
Category: Education
     
 

Presentation Description

Presentació d'aula sobre les regències de Maria Cristina i Espartero

Comments

Presentation Transcript

Diapositiva 28:

HISTÒRIA D’ESPANYA 2 BATX LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833 - 1868 ) LES REGENCIES

Diapositiva 28:

SUMARI Procés de revolució liberal durant el regnat d’Isabel II (1833-1868). Llarga guerra civil entre carlins i isabelins. Triomf dels liberals. Nova classe dirigent: burgesia agrària.

Diapositiva 28:

INTRODUCCIÓ Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es construeix l'Estat liberal a Espanya. Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les aspiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya. El liberalisme espanyol, però, va presentar, igual que a la resta d'Europa en aquella època, una important divisió. D'una banda, hi havia els liberals moderats, partidaris d'un règim liberal conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de llibertats, defensors de la propietat i dels interessos del més rics, l'alta noblesa i l'alta burgesia. D'altra banda, els liberals progressistes, partidaris d'un règim liberal més obert, amb sobirania nacional, sufragi censatari, però de base electoral més àmplia, i més llibertats, més a prop de la mitjana i petita burgesia.

Diapositiva 28:

Els interessos d'ambos grups van fer complicada la consolidació de l'Estat liberal espanyol. Els moderats ho van tenir més bé, en tenir, des del principi, el recolzament de la Corona, a qui agradava molt més un tipus de liberalisme que no li fes perdre massa poder. Els progressistes, en canvi, no tindran altra mitjà que els pronunciaments militars per accedir al poder. Els militars, en efecte, jugaran un paper important en la revolució liberal espanyola, protagonitzant pronunciaments o cops d'Estat per fer-se amb el poder: els militars progressistes per accedir-hi i els militars moderats per recuperar-lo. Fent balanç, però, els moderats van disfrutar molt més del poder que els progressistes. Els progressistes governen només en curts períodes, però molt intensos en reformes. Entre aquests darrers, apareix una nova força política, els demòcrates , més agosarats, partidaris d'un liberalisme més obert encara, amb sobirania popular, sufragi universal i més llibertats.

Diapositiva 28:

El panorama polític s'anava complicant. Per la dreta, els carlins van seguir defensant l'absolutisme i la tradició; la derrota en les tres guerres carlines, farà totalment inviable el seu projecte. Pel centre, els moderats i els progressistes difereixen en la intensitat i profundidat de les reformes liberals. La Unión Liberal va intentar conjugar ambdues tendències. Per l'esquerra apareixen els demòcrates (més tard, els republicans). El liberalisme havia derrotat l'absolutisme, i el capitalisme i la societat classista s'anaren imposant d'una manera lenta però imparable, ara que la burgesia havia pogut fer-se amb el poder polític i va poder legislar en favor de la llibertat econòmica, base del capitalisme. Però si bé el liberalisme s'havia consolidat, el problema era veure quin tipus de règim liberal es consolidava, si el model moderat o el model progressista.

Diapositiva 28:

LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-40) Els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Mª Cristina com a regent) i proclamen rei a D. Carles Mª Isidre (Carles V), declarant la guerra civil . Dues opcions enfrontades MANIFEST DE ABRANTES "Carlos V als seus estimats vassalls: Ben coneguts són els meus drets a la corona d'Espanya en tota l'Europa i els sentiments en aquesta part dels espanyols que són fart notoris perquè jo em detingui a justificar-los. Fidel, submís i obedient al meu molt car germà que acaba de morir...tot ho he sacrificat, la meva tranquil·litat, la de la meva família. He afrontat tota classe de perills per atestar-li la meva respectuosa obediència, donant testimoniatge dels meus principis religiosos i socials, tal vegada han cregut alguns que els he portat fins a l'excés però sempre ho vaig fer convençut que d'això depenia la pau de la Monarquia. Ara sóc el vostre Rei; i en presentar-me per primera vegada a vosaltres sota aquest títol no puc dubtar un només moment que imitareu el meu exemple sobre l'obediència que es deu als prínceps que ocupen legítimament el tron i volareu tots a col·locar-vos sota les meves banderes fent-vos així creditors al meu afecte i sobirana munificència. Però sabeu que igualment recaurà el pes de la justícia sobre aquells, que desobedients i deslleials no volen escoltar la veu d'un sobirà i un pare que només desitja fer-vos feliços. Abrantes, octubre de 1833". CARLOS MANIFEST DE LA REINA GOVERNADORA "Submergida en el més profund dolor per la sobtada pèrdua del meu august espòs i sobirà, només una obligació sagrada...pot fer-me interrompre el silenci que exigeix la intensitat de la meva pesar...Per dissipar aquesta incertesa i prevenir la inquietud i extraviament que produeix en els ànims, he cregut el meu haver d'anticipar-me a conjectures i endevinalles amb la franca manifestació dels principis que haig de seguir constantment al govern, que estic encarregada per l'última voluntat del Rei durant la minoria de la Reina, la meva molt cara i estimada filla donya Isabel. La religió i la Monarquia...seran respectades, protegides i mantingudes per mi en tota el seu vigor i puresa...Tinc la més íntima satisfacció que sigui un haver de para mi conservar intacte el dipòsit de l'autoritat real que se m'ha confiat...M'esforçaré a corregir els vicis que el temps i els homes han introduït en l'administració pública...i seran matèria dels meus desvetllaments les necessàries reformes administratives. Ni el nom de la Reina ni el meu són la divisa d'una parcialitat, sinó la bandera tutelar de la Nació: el meu amor, la meva protecció i les meves cures són de tots els espanyols. En el Palau Real de Madrid a 4 d'octubre de 1833. Jo la REINA GOVERNADORA CARLINS ISABELINS Seguidors de: Carles Mª Isidre Isabel II i la regent Mª Cristina Ideologia Absolutista, ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (“Déu, Pàtria i Furs”), rebutjant el liberalisme (antiliberal) i la nova societat urbana Hi havia liberals (la regent pacta amb ells per aconseguir diners i homes per a la guerra a canvi de reformes liberals), però també nobles i eclesiàstics fidels a Isabel II Composició social Noblesa rural absolutista, clergat, camperols empobrits que havien perdut la propietat útil de les terres i artesans arruïnats Liberals (moderats sobretot), funcionaris, burgesos, noblesa latifundista fidel i alguns eclesiàstics importants Geografia Zones rurals del País Basc i Navarra i de l’interior de Catalunya, Castelló i Terol Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les illes Aliats Rússia, Prússia i Àustria (potències absolutistes llunyanes) Quàdruple Aliança liberal (Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya) Líders militars Zumalacárregui, Cabrera i Maroto Espartero i Espoz y Mina ZUMALACÁRREGUI MAROTO CABRERA ESPARTERO ESPOZ Y MINA A Espanya, la liquidació de l’Antic Règim es va efectuar mitjançant una aliança entre la burgesia liberal i l’aristocràcia latifundista, amb la pròpia monarquia com a àrbitre, sense que es produís cap procés paral·lel de revolució camperola. Lluny d’això, els interessos del camperolat van ser sacrificats, i àmplies capes dels llauradors espanyols (que anteriorment vivien en una relativa prosperitat i ara veien afectada la seva situació pel doble joc de la liquidació del règim senyorial en benefici dels senyors i l’augment dels impostos) s’alçaren en armes contra una revolució burgesa i una reforma agrària que es feien a les sues expenses, i es trobaren, lògicament, del costat dels enemics d’aquests canvis: del costat del carlisme. Així es pot explicar el que seria inexplicable baix l’esquema francès: que l’aristocràcia latifundista es va situar a Espanya del costat de la revolució, i que un ampli sector del camperolat va donar suport a la reacció. No es podria entendre el carlisme si ignorarem aquesta arrel de revolta camperola i el reduirem al discutible i trivial problema jurídic de la successió, o a l’entusiasme que pogueren suscitar personalment oncle i neboda, que per allà anaven els dos en qualitat de governants. Eren dues concepcions diferents de com s’havia d’organitzar la societat les que s’enfrontaven en unes guerres civils sagnants, que foren molt més que una simple baralla entre frares muntanyencs i maçons conspiradors, com algunes caricatures, d’un i altre costat, pretenien. I en aquestes concepcions contraposades de com s’havia d’organitzar la societat, el problema de la terra ocupava un lloc central. JOSEP FONTANA : “Transformacions agràries i creixement econòmic a l’Espanya contemporània”, en Canvi econòmic i actituds polítiques a l’Espanya del segle XIX, Barcelona, 1975, pàg.. 162-163.

Diapositiva 28:

El desenvolupament del conflicte armat Els carlins, desorganitzats en partides locals, controlen l’àmbit rural al País Basc, Navarra, interior de Catalunya i el Maestrat, amb les guerrilles com a tàctica militar. Amb aquestes bases, Zumalacàrregui al País Basc i Navarra i Cabrera al Maestrat i Catalunya formen un exèrcit carlí que controla el País Basc, però no aconsegueix entrar a les ciutats: Zumalacárregui mor al setge de Bilbao (1835)

Diapositiva 28:

En 1837 D. Carles entra a Espanya i organitza una expedició militar que arriba a les portes de Madrid, però no pot ocupar-la i es retiren. Després del retrocés del període 1835-36, des de 1836 els liberals s’imposen amb Espartero al cap (Luchana, 1836).

Diapositiva 28:

Els carlins es divideixen en dos bàndols en veure que la victòria es queda molt lluny: els transaccionistes , partidaris d’un acord amb els liberals (Maroto), i els intransigents , més propers a D. Carles, radicalitzats i partidaris de lluitar fins el final (Cabrera).

Diapositiva 28:

El general carlí Maroto pacta la rendició amb Espartero: el Conveni de Bergara (1839) suposa la rendició de Maroto a canvi d’integrar els oficials carlins en l’exèrcit i mantindre els furs bascos i navarresos .

Diapositiva 28:

No tots els carlins accepten la rendició: D. Carles es va exiliar i Cabrera continuà lluitant al Maestrat durant alguns mesos . El carlisme no és un problema resolt i reapareixerà en guerres successives (1846-49, 1872-76 i 1936-39).

Diapositiva 28:

EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-43) Aquest període es divideix en dues regències, la de la reina Maria Cristina, mare d’Isabel II (1833-1840) i la del general Espartero (1840 -1843). Dos antecedents liberals: les Corts de Cadis (1810-14), amb la Constitució de 1812 que ara estarà novament vigent i el Trienni Liberal (1820-23), sols deu anys abans i amb els liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes. El liberalisme espanyol serà molt conservador, amb una escassa base social i amb pactes amb la noblesa per assolir els seus objectius, cosa que li suposà l’enemistat de gran part de la població i el va deixar en mans dels militars liberals .

Diapositiva 28:

L’inici de les reformes liberals: l’Estatut Reial del 1834 Mª Cristina nomena un primer govern absolutista moderat ( Cea Bermúdez al cap)

Diapositiva 28:

La necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina obliga a la regent a pactar amb els liberals moderats: nomena un govern liberal moderat encapçalat per Martínez de la Rosa i promulga l’ Estatut Reial de 1834.

Diapositiva 28:

L’ Estatut Reial del 1834: Es una mena de Carta Atorgada que reconeix alguns drets i llibertats polítiques a l’espera de celebrar Corts, però no el principi liberal de sobirania nacional. Estableix unes Corts bicamerals : un Estament de Pròcers , format per càrrecs (bisbes, nobles i militars) i nomenats pel rei, i un Estament de Procuradors elegit per sufragi censatari molt restringit (0’15% de la població). El rei elabora les lleis i les Corts es limiten a aprovar-les (si les dues cambres voten a favor i el rei les torna a signar) i a votar els impostos. Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics (liberals moderats) estan representats, mentre la majoria de la població queda fora.

Diapositiva 28:

Els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble (sobretot a les ciutats), protesten per la insuficiència de les reformes i forcen a la regent a pactar amb ells en mig del pitjor moment de la guerra per als isabelins (1835).

Diapositiva 28:

L’arribada al poder del progressisme Els liberals progressistes reorganitzen les Juntes Revolucionàries i controlen la Milícia Nacional, necessàries per al govern en el pitjor moment de la guerra. Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes urbanes de les Juntes i Milícies a Andalusia, Barcelona (les bullangues , amb crema de convents i incendis de fàbriques com la Bonaplata) i Madrid → demanden llibertat de premsa, reunió de Corts, nova llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia,...

Diapositiva 28:

La regent no té altra eixida en el pitjor moment de la guerra (necessitat de diners i recolzament social): crida a formar govern als liberals progressistes, amb Mendizábal al cap . Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern, però quan Mendizábal intenta una desamortització de béns eclesiàstics , i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la regent el cessa.

Diapositiva 28:

Durant tot l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les ciutats i el pronunciament de militars progressistes al palau de La Granja obliga a la regent a tornar a formar un govern progressista des d’agost de 1836 al final del 1837, tornant-se a la Constitució de Cadis de 1812.

Diapositiva 28:

Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic Règim (1835-37) En dos anys, entre 1835 i 1837, els progressistes desmantellen definitivament l’Antic Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític i, el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista.

Diapositiva 28:

Desamortització de Mendizábal Definició: Expropiació i venda de béns, en aquest cas terres de l’església, per part de l’Estat per a vendre’ls en pública subhasta. Antecedents: la desamortització de Godoy i Josep I i els intents dels Trienni Liberal. Es va fer decretant la dissolució d’ordes religiosos i la incautació de les terres per part de l’Estat per a vendre-les en pública subhasta, podent ser comprades amb diners en metàl·lic o en títols de deute.

Diapositiva 28:

Conseqüències de la desamortització: L’església perd les propietats a canvi de compensacions com el seu manteniment per l’Estat. L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina. Es consolida la propietat privada de la terra. Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen més interès en augmentar la productivitat i recolzaran el liberalisme . Baixa el preu de la terra. S’inverteixen en terres diners que hagueren pogut servir per industrialitzar el país. Els camperols continuen igual de mal o pitjor (es converteixen en arrendataris o jornalers).

Diapositiva 28:

El govern moderat i la Constitució de 1837 (1837-40) El govern progressista convoca eleccions a Corts extraordinàries per a que, si ho creuen convenient, elaboren una nova Constitució: amb una majoria moderada aquesta serà fruit de l’acord entre moderats i progressistes i més conservadora que la de Cadis, aleshores vigent.

Diapositiva 28:

La Constitució de 1837 (vigent fins 1845) Característiques moderades : Majors poders del rei: iniciativa legislativa, veto, nomenament i cessament de ministres, dissolució del Parlament,... Corts Bicamerals (el Senat com a control). Sufragi censatari molt restringit (2-4% de la població). Finançament de culte catòlic. Característiques progressistes : Àmplia declaració de drets. Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat. Divisió de poders. Sobirania nacional. Es promulgaren altres lleis com la Llei d’Impremta que suposà la fi de la censura prèvia i la Llei electoral amb sufragi censitari molt restringit. Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe dels alcaldes de les capitals per la regent, tornada dels béns expropiats al clergat secular i intent de reimplantar el delme .

Diapositiva 28:

La regència d’Espartero (1841-43) Els intents de frenar la desamortització, limitar la llibertat d’impremta, restaurar el delme i restringir encara més el sufragi provoca protestes contra el govern moderat . Els ajuntaments progressistes, les Juntes que novament es formen i la Milícia Nacional protagonitzen revoltes que demanen el canvi del govern moderat per un progressista. Mª Cristina es nega i, davant la manca de recolzament en l’exèrcit, prefereix dimitir com a regent a canviar el govern . El nou regent serà el respectat i popular general progressista Espartero. Espartero amplia la desamortització als béns del clergat secular i aplica mesures progressistes. Però Espartero governa de manera cada vegada més personal i autoritària: es distancia dels seus aliats i dels militars, passa completament de les Corts i les dissol quan no fan el que ell vol, rebaixa l’aranzel als tèxtils anglesos, suprimeix les associacions obreres i aboleix els arrendaments urbans protegits. “Antes de marchar… ella desvalijó el palacio (de Madrid) de todos los objetos valiosos que pudo sacar o vender. Cada rincón fue saqueado y cuadros y otras obras de arte y antigüedades fueron puestos a la venta o sacados discretamente del país. Inclusive una parte de la vestimenta real llegó a manos de vendedores de segunda mano. No debe extrañar, por tanto, que la ex regente se haya retirado del trono español con una fortuna limpia de seis a ocho millones de dólares, una de las mayores fortunas de Europa” Testimoni de l’ambaixador d’Estats Units a Madrid sobre la marxa a l’exili de Maria Cristina (1940)

Diapositiva 28:

Les mesures d’Espartero provoquen el descontent dels militars, els diputats de les Corts, l’església, els moderats, la burgesia catalana i els obrers . En 1942 es produeix una revolta en Barcelona contra les mesures d’Espartero (aranzel,...) que reacciona posant setge a la ciutat i bombardejant-la des del mar, causant multitud de morts. Les protestes s’estenen per altres ciutats com Reus. En 1943 es pronuncia gran part de l’exèrcit contra Espartero, encapçalat pels generals Narváez i O’Donell. Espartero dimiteix i s’exilia en Anglaterra i les Corts, per evitar nomenar un tercer regent, avancen la majoria d’edat d’Isabel II (13 anys) i la proclamen reina . Ja que exposem nostres vides per tenir la llibertat, que valguin els nostres vots per elegir els diputats. Mai més no vulguin els pobres pagar contribucions, i que els rics les paguen totes perquè han robat molts milions. És el benestar del poble la nostra suprema llei, i a aquell que no la respecte li haurem d’arrancar la pell. Cançó popular contra Espartero (1843).

Diapositiva 28:

Les revoltes populars L’augment dels camperols pobres desposseïts (jornalers sense terra), d’artesans arruïnats i, com a novetat, l’aparició d’un proletariat urbà que treballava i vivia en pèssimes condicions (12-14 hores de treball,...) provoca revoltes populars. Ja des de principis del segle XIX es produeixen revoltes espontànies al camp demanant menjar i terres, especialment a Andalusia i connectades amb el fenomen del bandolerisme. A la dècada de 1830 els camperols presenten plets demanant la propietat de la terra que treballaven des de feia segles → els jutges donen la raó a la noblesa → els camperols reaccionen ocupant terres, cremant collites i matant bestiar, encara que són durament represaliats .

Diapositiva 28:

Per altra part, els proletaris ataquen les màquines que els llevaven la feina (l uddisme ): l’incendi de la fàbrica Bonaplata (1835) és el més famós, però ja en 1821 s’havien produït accions luddites a Alcoi per part d’artesans rurals. Molt aviat els proletaris comprenen que el problema no són les màquines, sinó com es reparteix la riquesa (els beneficis i salaris) i comencen a associar-se i a utilitzar la vaga com a arma: en 1834 un grup de teixidors de Barcelona s’organitza per defensar els seus drets i en la dècada de 1840 sorgiran els primers sindicats i les seves caixes de resistència (fons d’ajuda en cas de malaltia, vaga,...) "Una multitud de marineros y gitanos que recorrían tumultuosamente la ciudad, armados con fusiles, sables y puñales, con una bandera negra y un tambor batiente, llevando tras de si innumerables agitadores de la población, atacaron de noche la fábrica de Bonaplata; y la incendiario, provocando la execración de los hombres de todos los partidos: este atentado vandálico no fue cometido por los autores de la revolución, sino por un reducido número de hombres rechazados por el pueblo, los cuales eran instigados por los malvados que, por envidia o por interés particular, miraban con malos ojos, aquel avance de la industria catalana, primer ensayo de las fábricas de vapor." Relat d’Andrés Pi i Arimon sobre l’incendi de la fàbrica Bonaplata.

authorStream Live Help