Moviments liberals i nacionals

Views:
 
Category: Education
     
 

Presentation Description

Presentació d'aula

Comments

Presentation Transcript

Diapositiva 47:

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI ELS MOVIMENTS LIBERALS I NACIONALS (1789 – 1871)

Diapositiva 47:

INTRODUCCIÓ Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la revolució liberal burgesa. La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va consolidar el concepte de nació. Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, els liberals i els absolutistes, i les nacions i els imperis. El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seva unitat o independència.

Diapositiva 47:

LA REVOLUCIÓ FRANCESA. L’ETAPA LIBERAL BURGESA (1789-1792) El 1789, França es trobava en una profunda crisi econòmica i social. Les causes de la Revolució francesa van ser diverses: Des de 1760 hi havia males collites que van provocar l’alça del preu dels aliments i el descontentament popular. Impopularitat del sistema de privilegis, que marginava políticament la burgesia i allibera­va l’aristocràcia de pagar impostos. La burgesia es mostrava descontenta davant de la seva marginació política perquè només els privilegiats podien ostentar càrrecs i gaudir de reconeixement social. La crisi econòmica començava a complicar, encara més, la situació, ja que les finances reials estaven en bancarrota i el dèficit va esdevenir crònic pel suport de França a la independència dels Estats Units (1776-1782). Les causes de la Revolució

Diapositiva 47:

La convocatòria d'Estats Generals (1789) Com només pagava impostos el Tercer Estat (burgesos i ciutadans de carrer), els Estats Generals es disposaren a demanar noves càrregues fiscals també als nobles, la qual cosa va comportar la revolta dels privilegiats i una greu crisi política. Els sectors més il·lustrats de la burgesia es van organitzar davant la convocatòria d'Estats Generals per part de Lluís XVI i van aconseguir el mateix nombre de representants a les Corts que els estaments privilegiats tots junts (Noblesa i Clergat), ja que es consideraven els legítims representants de la nació francesa. Com cada estament tenia un vot i sempre guanyaven els mateixos, des del Tercer Estat demanaren un vot per cada representant per fer valer la seva majoria i els Estats Generals es van suspendre per la negativa del Rei i dels privilegiats.

Diapositiva 47:

Els representants del Poble, desafiant obertament Lluís XVI, es van reunir el 20 de juny al Jeu de Paume , tot constituint-se en Assemblea Nacional i, amb l'adhesió d'una part del clergat i d'una minoria nobiliària ( La Fayette ), van jurar no dissoldre's fins aprovar una Constitució com a garantia dels drets de tothom i van portar l'agitació al carrer. El monarca no va tenir més remei que accedir a les demandes i els Estats Generals es van transformar en Assemblea Nacional Constituent , però l'arribada de 20.000 soldats a París va alimentar la idea d'una intervenció militar contra els revolucionaris, els quals van formar cossos armats que consagraven la irrupció de les masses en una Guàrdia Nacional.

Diapositiva 47:

La crida dels diputats revolucionaris a la mobilització va culminar el 14 de juliol de 1789 amb la presa de La Bastilla , una presó considerada símbol de l'absolutisme. Les notícies que arribaven des de París van estendre una veritable revolta antisenyorial d'episodis violents per tota França ( Grande Peur ) amb llauradors negant-se a pagar les rendes i demanant el repartiment de la terra, el control dels productes de primera necessitat i el càstig dels especuladors i els funcionaris corruptes.

Diapositiva 47:

L'Assemblea Nacional Constituent (1789-1791) Va legislar per abolir l'Antic Règim, és a dir, l'abolició jurídica del feudalisme tot aprovant la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà , reconeixent el dret a la resistència contra l'opressió i la sobirania nacional o dret a decidir mitjançant l'expressió de la voluntat general del poble. La missió principal, però, era la redacció d'una Constitució que, finalment, fou aprovada al setembre de 1791 amb l'establiment d'una monarquia constitucional basada en la divisió de poders, el dret de veto del rei i el sufragi censatari i indirecte, també una divisió territorial (83 departaments) que abolia les duanes interiors per fomentar la llibertat de comerç amb la prohibició dels gremis i de qualsevol associació d'empresaris o de treballadors. Per resoldre el dèficit financer de l'Estat es van desamortitzar els béns eclesiàstics (garantint el manteniment del culte i del clergat al que s'obligava a jurar la Constitució), se va separar l'Església i l'Estat i es va autoritzar el divorci.

Diapositiva 47:

La radicalització de la Revolució: la caiguda de la monarquia (1791-1792) Davant el procés revolucionari, però, hi havia l'oposició dels antics privilegiats: els nobles emigrats a l'estranger i els eclesiàstics refractaris que animaven la intervenció de les potències europees absolutistes (l'Àustria de Maria Antonieta , la reina de França). A més, els monàrquics liberals i la burgesia constitucionalista no solament tractaven de frenar les conspiracions per restablir l'Antic Règim, sinó també les demandes més revolucionàries (una organització més democràtica i mesures econòmiques per als desfavorits), ja que consideraven que la revolució havia aconseguit els seus objectius amb les reformes de 1791.

Diapositiva 47:

Al juny, la família reial va intentar fugir de França secretament, per reunir-se amb les tropes austríaques, però van sen descoberts, la qual cosa va comportar el desprestigi de Lluís XVI i la monarquia, així com la radicalització dels revolucionaris que començaren a demanar la República , mentre els sans-culottes i els batallons de ciutadans armats assaltaven Les Tulleries on es refugiava la família reial: els avalots acabaren amb l'arrest del rei i la convocatòria d'eleccions amb sufragi universal (masculí).

Diapositiva 47:

La república girondina (setembre 1792 – juny 1793) La primera mesura adoptada per la nova Assemblea fou abolir la monarquia i proclamar la república. Els girondins o moderats procedents del departament de La Gironda (Burdeus), dominaren la Convenció als primers temps democràtics (amb el suport puntual dels diputats de La Plana ) on hagueren de gestionar molts problemes, com ara la guerra contra Àustria -que per ells era prioritària- front al judici per traïció del rei, però la pressió popular dels sans-culottes va fer que el jutjaren i el condemnaren a mort. Sol·licitem la mort del rei per gravar profundament als cors el menyspreu per la reialesa i omplir d’estupor a tots els partidaris del rei... No hem de dictar cap sentència a favor o en contra d’un home, sinó prendre una mesura de salut pública... Dins d’una República, un rei destronat sols val per a dues coses: una, torbar la tranquil·litat de l’Estat i trencar la llibertat; altra, la de servir de mitjà per afirmar a la vegada l’una i l’altra...” Intervenció de Robespierre en la Convenció.

Diapositiva 47:

L'execució del monarca va impulsar una coalició europea antirevolucionària (Àustria, Prússia, Espanya, Holanda i Anglaterra) que els obligà a noves lleves obligatòries que, junt a la fam i el suport dels refractaris francesos, acabà amb la formació d'un exèrcit reialista (absolutista). Per la seva banda, els diputats muntanyencs ( jacobins i cordeliers ), ara asseguts a l'esquerra, i cada vegada més radicalitzats, van creure arribat el seu moment per donar un colp de força revolucionari.

Diapositiva 47:

La república jacobina (juny 1793 – juliol 1794) Van començar arrestant i executant alguns dels principals dirigents revolucionaris girondins sota el principi del "terror revolucionari" , van aprovar una nova Constitució establint la sobirania popular, el sufragi universal masculí, reformes socials com ara la redistribució de la propietat agrària o la implantació de l'educació primària gratuïta i obligatòria ( Llei Pelettier ), l'establiment d'un nou calendari que fomentava les festivitats laiques i el culte a la Raó però, tot i això, sota un govern revolucionari que va suspendre les garanties constitucionals i va iniciar la concentració de poders en un Comité de Salvació Pública controlat per Robespierre que va començar a rebre crítiques des de la dreta i des de l'esquerra (terminologia adoptada durant aquesta època).

Diapositiva 47:

Fou aleshores quan es va dur a terme la repressió més sagnant des del poder, acusant tothom de contrarevolucionaris i portant-los condemnats a la guillotina. Els enemics del govern de Robespierre van aconseguir detenir-los i executar-los el 10 de termidor (28 de juliol de 1794).

Diapositiva 47:

La república moderada (1794 – 1799) Aquesta tercera etapa de la Convenció va implicar el desmantellament de la legislació jacobina i l'inici d'un procés de moderació dirigit per la burgesia conservadora que va aprovar una nova Constitució (1795) que va restablir el sufragi censatari i un nou executiu, anomenat Directori (5 directors de l'executiu) que va reprimir amb duresa les revoltes populars, així com la conspiració dels iguals de Babeuf (pretenien l'establiment d'una societat igualitària) o la reorganització del moviment reialista (absolutistes).

Diapositiva 47:

Davant aquesta situació, els burgesos van començar a pensar que l'exèrcit era l'única institució capaç de mantenir l'ordre social i, al mateix temps, de defensar els principis revolucionaris per no tornar a l'Antic Règim: el 18 de brumari (9 de novembre) de 1799, un dels cinc membres del directori, Napoleó Bonaparte , va donar un cop d'estat i va iniciar el Consolat (3 cònsols).

Diapositiva 47:

L’IMPERI NAPOLEÒNIC (1799 -1814) Napoleó va consolidar el nou Estat liberal nascut de la Revolució Francesa, el model del qual, implantat en tots els països sotmesos al seu Imperi, ha estat la base dels Estats europeus moderns.

Diapositiva 47:

Les reformes del Consolat (1799 – 1804) Amb el cop d’estat del 18 de Brumari (novembre del 1799), Napoleó es va convertir en cònsol . Napoleó va saber interpretar el sentiment majoritari del poble francès perquè va conservar els canvis essencials de la Revolució, però recuperant l’ordre públic i l’estabilitat social. Per aconseguir-ho, va iniciar la persecució dels grups més radicals d’un i altre signe (jacobins i realistes), va firmar la pau (temporalment) amb Àustria i la Gran Bretanya, i va intentar atraure’s la població catòlica restablint les relacions amb l’Església per mitjà d’un concordat. Art. 39.- El govern està confiat a tres cònsols nomenats per deu anys, i indefinidament reelegibles. La Constitució nomena Primer Cònsol al ciutadà Bonaparte (...) Art. 40.- El Primer Cònsol té funcions i atribucions particulars, en les quals serà momentàniament substituït, quan hi hagi lloc, per un dels seus col·legues. Art. 41.- El Primer Cònsol promulga les lleis, nomena i revoca a la seva voluntat als membres del Consell d’Estat, als ministres, als ambaixadors i a altres membres de les administracions locals i als comissaris del govern entre els tribunals. Nomena als jutges (...), sense poder revocar-los. Art. 42.- En els altres actes de govern, el Segon i Tercer Cònsol tenen veu consultiva. Constitució de l’any VIII (aprovada el 13-XII-1799).

Diapositiva 47:

Però la contribució més gran que va fer per a la posteritat va ser la reforma de l’Estat , ja que en va centralitzar i uniformitzar el seu funcionament, i va substituir la pluralitat de legislacions de l’Antic Règim per un nou Codi Civil que recollia els principis d’igualtat legal i fiscal, llibertat civil i dret a la propietat privada.

Diapositiva 47:

La creació de l’Imperi El 1804, Napoleó va decidir canviar-se el títol de cònsol pel d’ emperador , coincidint amb l’expansió territorial francesa per Europa. Gran Bretanya, indiscutible potència marítima, va formar successives coalicions per frenar l’expansionisme napoleònic en el continent. Entre 1805 i 1807, les guerres de França contra la Gran Bretanya, Àustria, Prússia i Rússia confirmen el domini marítim de la Gran Bretanya i l’hegemonia francesa en el continent; així, França va poder controlar Itàlia i dominar els Estats alemanys.

Diapositiva 47:

Zenit i decadència del gran Imperi francès El Gran Imperi comprenia dos grans blocs : els 130 departaments francesos i els Estats vassalls i aliats. Tots els països que estaven sota influència francesa van seguir un procés similar: després de l’ocupació militar, Napoleó donava el tron a un parent o amic que, amb un govern d’il.lustrats simpatitzants de França, suprimia les institucions de l’Antic Règim i reorganitzava l’Estat seguint el model napoleònic i instaurant un model constitucional i unes noves lleis basades en el Codi Civil francès. En definitiva, l’imperialisme francès tenia un doble vessant: territorial i ideològic .

Diapositiva 47:

Tanmateix, l’Imperi era un gegant amb peus de fang: d’una banda, el bloqueig marítim no va doblegar la Gran Bretanya i va causar enormes perjudicis a les economies europees que estaven sota domini francès; d’una altra, el creixent autoritarisme de Napoleó va descoratjar els liberals europeus que inicialment li havien donat suport; finalment, l’ocupació francesa va reforçar els sentiments patriòtics dels països sotmesos , que al final es van rebel·lar contra l’invasor. La Guerra de la Independència espanyola va estimular altres moviments nacionalistes europeus (Alemanya, Itàlia), fet que va obligar l’exèrcit francès a multiplicar la seva presència per tot l’Imperi.

Diapositiva 47:

La desastrosa campanya de Rússia va ser el començament del final. L’any 1813, la coalició antinapoleònica va derrotar els francesos a Leipzig , i així es va obrir l’avanç cap a França. L’1 d’abril de 1814 el coaliats van entrar a París i van forçar l’abdicació de Napoleó. Tot i el seu retorn efímer, el 1815 va ser derrotat a Waterloo, i no sols a França, sinó a tot Europa semblava inevitable que tornaria l’Antic Règim.

Diapositiva 47:

L’EUROPA DE LA RESTAURACIÓ La restauració es va iniciar amb l’obertura del Congrés del Viena (1814) quan les potencies victorioses sobre Napoleó van imposar l’ordre anterior a la Revolució Francesa, i va concloure amb la victòria definitiva del model liberal burgès després de les revolucions de 1848.

Diapositiva 47:

El Congrés de Viena El Congrés de Viena va ser la reunió de les potències de la coalició antifrancesa i la mateixa França per dissenyar un nou mapa europeu i establir conjuntament les bases d’una pau duradora a Europa. El canceller d’Àustria, Metternich, va exercir la funció d’amfitrió, àrbitre i principal inspirador dels acords del congrés. Per fer-los efectius, Rússia, representada pel tsar Alexandre I, va proposar la creació d’un aliança de països cristians, la Santa Aliança , sobre unes bases molt poc definides que van ser la causa de la seva ineficàcia. Molt més pràctica va resultar la posició dels britànics de procurar un equilibri internacional que impedís noves hegemonies, principi que va facilitar l’engrandiment de Prússia com a contrapès d’Àustria i Rússia al centre del continent. França, representada per Talleyrand , va aconseguir desempallegar-se de la condició de país derrotat i va ser considerada com a una potència més. LA SANTA ALIANÇA “Ses Majestats l’emperador d’Àustria, el rei de Prússia i l’emperador de totes les Rússies: Art. 1.- Conforme a les paraules de les Sagrades Escriptures, que ordenen a tots els homes mirar-se com a germans, els tres monarques contractants romandran units pels lligams d’una fraternitat vertadera i indissoluble, i considerant-se com a compatriotes es prestaran en tota ocasió i en tot lloc assistència, ajuda i socors: considerant-se vers els seus súbdits i exèrcits com a pares de família, els dirigiran amb el mateix esperit de fraternitat que utilitzen per protegir la religió, la pau i la justícia. Art. 2.- En conseqüència, l’únic principi en vigor, ja sigui entre els dits governs, ja sigui entre els seus súbdits, serà el de prestar-se recíprocament ajuda.”

Diapositiva 47:

Els representants dels altres països van tenir un paper de mers comparses de les decisions de les cinc potències: Gran Bretanya, Àustria, Prússia, Rússia i la mateixa França. L’acord final del congrés del Viena va recollir el principi de legitimitat , segons el qual es reconeixia el dret de determinades dinasties sobre els territoris en què històricament havien regnat; així, doncs, els Borbó van tornar als trons d’Espanya i França, i els Habsburg van recuperar el nord d’Itàlia. Els monarques restaurats en els seus poders absoluts es van comprometre a frenar qualsevol aspiració liberal tant en els seus regnes con en altres Estats. El dret d’intervenció militar es decidia per l’acord de les potències reunides en congressos, i va ser la base de l’anomenat sistema Metternich , que va establir una autèntica policia de defensa de la Restauració.

Diapositiva 47:

El nou mapa europeu El nou mapa europeu (1815) va reflectir els interessos de les potències sense respectar l’existència de nacions històriques. Així doncs, amb l’objectiu de reforçar la frontera nord de Franca, es va constituir un estat matalàs format per Bèlgica, Holanda i Luxemburg (Regne dels Països Baixos); Polònia va quedar repartida entre Prússia, Rússia i Àustria; Itàlia va mantenir la divisió i el sotmetiment a l’imperi d’Àustria; Alemanya va continuar dividida en 39 Estats, fruit de la rivalitat entre prussians i austríacs. Les cinc gran potències van ampliar territoris, mentre que els països de segon ordre, com Espanya i Portugal, no van obtenir cap compensació territorial de la seva intervenció en la coalició antinapoleònica.

Diapositiva 47:

[Europa després del Congrés de Viena (1815): el nou mapa europeu va restablir l’equilibri entre les cinc potències: França torna a les fronteres que tenia el 1792. La Gran Bretanya incorpora el regne de Hannover, a Alemanya (unió personal, tenen el mateix rei; això fins a 1837, després Hannover serà conquerida pels prussians) i, també, manté el control dels oceans, Rússia obté una gran part de Polònia; Àustria recupera un part dels territoris occidentals i rep Llombardia i Venècia al nord d’Itàlia, i Prússia amplia els territoris al nord d’Alemanya. A més, es creen nous Estats , com ara el Regne dels Països Baixos (Bèlgica, Holanda i Luxemburg), i es restauren nombrosos dels antics Estats italians i alemanys].

Diapositiva 47:

Els conflictes ideològics de la Restauració El conservadorisme, base de la Restauració, defensava l’existència d’uns valors immutables (monarquia, religió, família, jerarquia i d’altres) la protecció dels quals corresponia als monarques legítims i absoluts. Contra l’ordre establert es van aixecar els moviments liberals i nacionalistes, que van intentar canviar el règim polític per mitjà d’insurreccions i pronunciaments (revolucions) i altres moviments.

Diapositiva 47:

ELS CICLES REVOLUCIONARIS (1820, 1830 i 1848) La història de l’Europa continental de la primera meitat del segle XIX va estar dominada pel conflicte entre les monarquies absolutistes i els moviments liberal i nacionalistes. El sistema de Metternich va resultar incapaç de mantenir a llarg termini els principis aprovats en el Congrés de Viena (1814).

Diapositiva 47:

La primera onada revolucionària (1820) Les revolucions de 1820 van ser les primeres que van qüestionar el sistema de la Restauració, encara que es van limitar a una quants països mediterranis i van tenir un escàs suport social. Els monarques d’ Espanya i Nàpols van haver de cedir a les pretensions dels liberals amb el jurament d’una nova constitució moderada. Metternich va reaccionar enviant un exèrcit a Nàpols, i França va ser autoritzada pel congrés de Verona a enviar Espanya soldats per restaurar el poder absolut de Ferran VII (Cent mil fills de Sant Lluis). Malgrat l’eficàcia de les dues actuacions, no es van tornar a celebrar més congressos davant de l’evidència que les potències europees no podien continuar donant suport a governs que per ells mateixos no es mantenien drets (= situació insostenible).

Diapositiva 47:

Les revolucions de 1830 La puja de preus, la manca de productes de primera necessitat i la crisi industrial van crear un clima de descontentament social favorable a la revolta, es poden distingir dos tipus de moviments revolucionaris: revoltes de caràcter liberal i revoltes de caire nacional o nacionalista (Bèlgica i Polònia). La burgesia en ascens va aprofitar la situació per arremetre l’ordre polític. El moviment es va iniciar a França , on l’alta burgesia i els republicans es van oposar a l’intent del rei Carles X de suspendre o limitar alguns drets ciutadans reconeguts en la Carta Atorgada (regnat de Lluís XVIII). Durant tres dies (les Jornades Glorioses de Juliol ) París es va declarar en rebel·lia; Carles X va haver d’abdicar i va ser substituït per l’anomenat rei burgès, Lluís Felip d’Orleans.

Diapositiva 47:

La revolució aviat es va estendre per tota Europa amb característiques similars. El belgues , que havien quedats units amb a Holanda pel Congrés de Viena, van aconseguir la independència , mentre que la revolució nacionalista polonesa a Rússia va ser esclafada. A Itàlia i Alemanya es van sufocar els motins; a Suïssa es va imposar un sistema constitucional liberal , i a Espanya es va iniciar un llarg període d’inestabilitat política. En general, a l’Europa occidental els anys trenta del segle XIX van ser l’edat d’or de la burgesia, l’accés al poder polític de la qual va servir per facilitar l’acumulació de capital i la industrialització.

Diapositiva 47:

Les revolucions de 1848 (“primavera dels pobles”) Les revolucions de 1830 no havien resolt el problema social d’una població obrera creixent. Per primer cop, el proletariat va irrompre en l’escena política per reclamar el dret de vot (el sufragi universal), la desaparició de les barreres restrictives dels drets dels ciutadans i una legislació reformista destinada a reduir les desigualtats socials. Alhora, l’Europa central i oriental, on persistien el règim senyorial i l’absolutisme, el moviment popular es va dirigir cap a la destrucció de l’Antic Règim. Per tot Europa també van sorgir moviments nacionalistes que reclamaven la independència, en diferents territoris sota el poder d’Àustria (Praga, Polònia, Hongria, Croàcia), o la unificació de les nacions històriques, a Itàlia i Alemanya.

Diapositiva 47:

No obstant això, les revolucions van fracassar tant ràpidament com van sorgir . A França, la revolució contra el règim liberal de Lluís Felip va acabar en un república conservadora i demagògica en mans de Lluís Napoleó. La reacció contrarevolucionària es va imposar pràcticament a tot Europa; de l’ampli moviment revolucionari de 1848 tan sols van quedar dempeus la desaparició definitiva de l’Antic Règim.

Diapositiva 47:

NACIONS I NACIONALISME La idea de nació és fonamental per comprendre la política del segle XIX. Al principi és un concepte lligat al liberalisme i la democràcia, és un concepte que utilitzen els Estats per basar la seva legitimitat. Al llarg del segle, la idea de nació és fa conservadora perquè s’uneix a concepcions tradicionals, com ara religió, monarquia i història.

Diapositiva 47:

La idea liberal de nació (el model francès) El concepte modern de nació va néixer al final del segle XVIII . Abans, les associacions polítiques havien estat basades en vincles de dependència jeràrquica (cap el senyor feudal o el rei) o en defensa d’interessos comuns (ciutats-estat). Encara que el terme de nació ja s’utilitzava abans, la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa van influir decisivament en el concepte de nació, que des d’ara es basarà en el principi de sobirania nacional. La nació és conseqüència d’un contacte social pel qual la societat civil, posseïdora de la sobirania nacional, fa dipositari d’aquesta l’Estat. Aquest plantejament feia sorgir la nació d’un acte de voluntat política i lliure determinació de la societat i de cadascun dels individus que la componen, que per això assoleixen la categoria de ciutadans.

Diapositiva 47:

Aquesta idea de nació va sorgir com a superació del localisme feudal i en contra d’una identificació de la sobirania de l’Estat amb la gràcia divina dels reis. Des del final del segle XVIII i durant el primer terç del segle XIX, la idea de nació estava associada als principis i valors de la democràcia i el liberalisme, i per això es va utilitzar en una bona part de les revolucions de 1820 i 1830.

Diapositiva 47:

La idea conservadora de nació (el model dels intel·lectuals alemanys) [Concepte basat tenint pressents aspectes com la llengua, la raça, la sang] En les primeres dècades del segle XIX es va començar a desenvolupar en el fragmentari imperi germànic una nova concepció de nació. Sota la influència del romanticisme i l’historicisme de l’època, els pensadors alemanys van contraposar al principi il·lustrat de la sobirania nacional l’esperit del poble (Volkgeist) com a base de la nació. Amb aquesta nova interpretació, el nacionalisme es va anar impregnant dels valors de la tradició, alhora que considerava la monarquia com la forma política que més bé recollia l’ideal d’unitat, i l’exèrcit com el braç executor de la voluntat nacional (exemples: Alemanya i Itàlia).

Diapositiva 47:

L’auge dels moviments nacionalistes Des de 1880 fins a la Primera Guerra Mundial es desenvolupa la segona fase del nacionalisme. Va tenir quatre característiques molt importants: La primacia del criteri etnolingüístic per definir la nació: una nació és un conjunt social que parla una mateixa llengua. L’aspiració de construir en cada nació un Estat basat en el dret d’autodeterminació (el conjunt social desitja formar un Estat independent). El redescobriment de la cultura popular i el dret tradicional com elements que donen unitat a la nació perquè reforcen la història comuna. El desplaçament cap a la dreta política dels moviments nacionalistes.

Diapositiva 47:

Els moviments nacionalistes van sorgir en nombroses regions, alhora que el seu marc d’aplicació ultrapassava l’escenari europeu: en els territoris que constituïen els grans imperis colonials es van produir moviments antiimperialistes que es van apropiar els arguments del nacionalisme europeu i van ser la base de molts moviments independentistes del segle XX.

Diapositiva 47:

LES UNIFICACIONS ITALIANA I ALEMANYA La unificació de territoris d’una mateixa identitat cultural amb la creació dels Estats d’Itàlia (1861/1870 = unificació de tota la Península, Estats Pontificis inclosos) i Alemanya (1871) va significar la màxima plasmació de les idees nacionalistes de l’Europa del segle XIX.

Diapositiva 47:

El Risorgimento i la creació del regne d’Itàlia Des de l’Edat Mitjana, la península Italiana havia estat dividida en set Estats, alguns dels quals estaven vinculats a potències exteriors. Després de la breu unificació de l’època napoleònica, el Congrés de Viena va retornar les anteriors dinasties regnants i es va restaurar la divisió d’Itàlia. La unificació va estar afavorida per una situació internacional que dividia i enfrontava les potències amb interessos directes a Itàlia. El regne de Sardenya-el Piemont (aquest estat es configurà el 1720 amb l'annexió de l'antic Regne de Sardenya als dominis del Ducat de Savoia) va dirigir aquest procés d’unificació nacional sota el rei Víctor Manuel II, amb Cavour com a primer ministre. El procés d’unificació d’Itàlia es va produir en tres fases:

Diapositiva 47:

Unificació del nord (1859): es va aprofitar l’enfrontament entre Àustria i França; es va demanar l’ajut de Napoleó III i així es va aconseguir l’annexió de la Llombardia austríaca i d’altres territoris. Conquesta del regne de les Dues Sicílies (1860-61): la incorporació de Nàpols i Sicília va ser fruït de la habilitat de Cavour i de l’expedició dels mil camises roges sota la direcció de Garibaldi. Els Estats Pontificis i Venècia : el febrer de 1861 es va crear el regne d’Itàlia, el primer titular del qual va ser Víctor Manuel. La guerra austroprussiana (1866) va permetre a Itàlia incorporar Venècia (fins aleshores en poder d’Àustria); la guerra francoprussiana (1870-71), amb la derrota de Napoleó III, va significar la desaparició dels Estats Pontificis (que abans estaven sota la protecció de França i que ara quedaven reduïts al petit Estat del Vaticà) i la unificació de tota la Península. El 1870 s’havia completat la unificació italiana [El Vaticà no acceptarà aquesta situació i fins a 1929 no signarà cap acord, o concordat, amb el nou Estat italià].

Diapositiva 47:

La unificació alemanya: del regne de Prússia a l’Imperi alemany L’antic Imperi germànic, d’origen medieval, al principi del segle XIX tan sols era una confederació de petits Estats sobirans. El primer pas per a la unificació va ser la creació del Zollverein (1834), unió duanera d’un trentena d’Estats políticament independents, dos dels quals van intentar dirigir la unificació: Prússia i l’Imperi austríac. El gran arquitecte de la unificació alemanya va ser el canceller de Prússia: Otto von Bismarck . El seu realisme polític i l’ús combinat de la diplomàcia i de la força militar van aconseguir, primer, que Prússia dominés la confederació germànica, i després, que Alemanya s’unifiqués amb l’exclusió d’Àustria. Entre 1864 i 1871, Prússia va desencadenar tres conflictes bèl·lics amb la finalitat d’estendre el seu domini a tot Alemanya:

Diapositiva 47:

Contra Dinamarca (1864), pel domini dels ducats de Schleswig i Holstein al nord d’Alemanya. Contra Àustria (1866): per aconseguir el control de tot el nord de la Confederació (amb aquest triomf es crea la Confederació de l’Alemanya del Nord). Contra França (1870-71): per estendre el seu domini a tota la Confederació, excloure’n Àustria i proclamar la creació de l’Imperi Alemany o II Reich, amb Guillem I com a emperador [I Reich = segle X].

Diapositiva 47:

L’EUROPA DEL FINAL DEL SEGLE XIX Les unificacions italiana i alemanya van tancar l’etapa de les grans revolucions liberals i nacionals a Europa. Al darrer terç del segle XIX semblava que s’havia aconseguit una certa estabilitat política i de fronteres, però, en realitat, encara hi havia un seguit de conflictes que continuaven latents. D’una banda persistien els problemes nacionals a l’interior de l’Imperi austríac i de l’Imperi turc; que tenien dominats pobles amb aspiracions nacionalistes. Aquest era el cas de txecs, hongaresos i polonesos pel que fa a Àustria, i el de serbis, croats i búlgars en el cas de Turquia (Imperis on les reformes havien estat nul•les o molt limitades).

Diapositiva 47:

A l’Europa occidental, un cop consolidats els Estats liberals, la lluita política tenia com a objectiu l’avenç de la democràcia, és a dir, la conquesta de la igualtat política: sufragi universal, ampliació de les llibertats individuals i col•lectives i el reconeixement dels drets socials (educació, salut, feina, etc.) per al conjunt de la població. Així, doncs, s’obria un nou escenari polític en què la burgesia liberal, que havia construït l’Estat liberal en benefici propi, es veia contestada per les classes populars, les quals desitjaven que s’hi implantessin sistemes democràtics que garantissin els seus drets com a ciutadans.

authorStream Live Help