Dones celebres a l'Edat Mitjana

Views:
 
Category: Entertainment
     
 

Presentation Description

Petit recull de dones que van marcar la diferencia a l'Edat Mitjana: comtesses, reines, heroïnes, místiques, filòsofes, científiques, artistes, bruixes...

Comments

Presentation Transcript

Diapositiva 63:

Dones Medievals

Diapositiva 63:

Reines Anglaterra França Comtat de Barcelona Aragó Astúries Lleó Castella Heroïnes Místiques i filòsofes Científiques Il·lustradores Escultores Bruixes

Diapositiva 63:

Matilde de Flandes (vers 1031 – 2 de novembre de 1083) va ser esposa del rei d'Anglaterra Guillem el Conqueridor. Era la filla del comte de Flandes Balduí V i Adela, i a través d'ella neta del rei de França Robert II. Es va casar amb Guillem l'any 1053, quan ell era només Duc de Normandia. Va ajudar-lo a preparar la invasió d'Anglaterra i va donar-li onze fills. Va morir l'any 1083 als 51 anys. Després de la seva mort Guillem es tornà més despòtic i hom atribuí aquest canvi de caràcter a la pèrdua de Matilde.

Diapositiva 63:

Maud, the Good Queen (Reina d'Anglaterra i santa, filla de M alcolm III d'Escòcia i Margarita, princesa saxona , nascuda l'any 1080. Es va casar amb Enrique I d'Anglaterra, que va demanar la seva mà per congraciar-se amb els saxons , l'any 1100. Dona molt conreada, es va envoltar de músics, poetes i lletrats, convertint la seva cort en una de les més brillants de l'època. També va destacar pel seu esperit caritatiu i les seves fundacions religioses.

Diapositiva 63:

Matilde d’Anglaterra (Londres , 1102 —Rouen, 10 de setembre de 1167) Emperadriu del Sacre Imperi i reina d’Anglaterra. Filla d’Enric I d’Anglaterra, el 1114 es casà amb l’emperador Enric V. Enviduà el 1125, i es casà amb Jofre V Plantagenet, comte d’Anjou. El seu pare els féu ambdós hereus de la corona anglesa, però la successió fou usurpada per Esteve de Blois (1135). Fracassat un intent de recuperar la corona (1138), es retirà a Normandia.

Diapositiva 63:

Matilde de Boulogne (1105 – 1152). El 1125 es va casar amb Esteve de Blois, comte de Mortain i nebot del rei anglès Enric Beauclerc. A la mort d'Enric I. Esteve es va afanyar a fer-se coronar rei, avançant-se a la filla d'Enric l'emperadriu Matilde. Esclatà una guerra civil que es coneix com l'Anarquia, i en la que Matilda demostrà ser un dels principals actius del seu marit: Finalment Esteve va aconseguir consolidar-se al tron i l'Emperadriu Matilde va fugir d'Anglaterra. L'any 1150 el seu marit va deixar el cogovern del comtat. Matilde va governar en solitari durant un any.

Diapositiva 63:

Elionor d’Aquitània (1120 o 1122 - 1204). Duquessa d’Aquitània, de Gascunya i de Poitiers (1137-69, 1199-1204), reina de França i d’Anglaterra. Filla de Guillem X d’Aquitània, es casà l’any 1137 amb Lluís VII de França, el qual acompanyà (1147-49) a la segona croada. El concili de Beaugency (1152) anul·là el matrimoni, i aquell mateix any es casà amb Enric Plantagenet (Enric II d'Anglaterra). Aliada amb el seu primer marit, ajudà la revolta dels fills del segon contra llur pare, el qual la confinà en presó, on restà quinze anys. El 1200 anà a Castella per assistir a les noces de la seva néta Blanca de Castella amb Lluís VIII de França. Dona enèrgica i intrigant, tenia també una gran cultura i promogué, a França i a Anglaterra, la poesia dels trobadors.

Diapositiva 63:

Berenguera de Navarra (v 1165 - 1230), infanta de Navarra i reina consort d'Anglaterra (1191-1199 ). El casament es realitzà el 1191 quan Ricard I, ja rei, es dirigia en una croada cap a Terra Santa. Berenguera participà al costat del seu espòs en la primera part de la campanya. La parella va tornar a Europa després de participar en la croada de forma separada, així Ricard I fou fet presoner pel duc d'Àustria durant alguns anys, mentre Berenguera restà a França intentant aconseguir els diners necessàries per pagar el rescat. En el seu retorn a Anglaterra Ricard no va fer retornar Berenguera a la cort reial, així la infanta navarresa i reina consort restà a França i mai trepitjà les illes britàniques, sent l'única reina consort que ostenta aquest títol.

Diapositiva 63:

Isabel d’Angulema (?, 1186 - Fontevrault , 1245) Reina d'Anglaterra. Filla de Aimar III, es va casar amb Hugo X, comte de la Larca , però Juan Sense Terra, rei d'Anglaterra que assistia a les seves noces, la va robar i es va casar amb ella, repudiant a la seva dona; això va ocasionar una guerra en la qual Anglaterra va perdre totes les seves províncies de França; però Juan va conservar a Isabel. Quan aquell rei va morir, Isabel va tornar a unir-se a Hugo, a qui va indisposar amb Sant Luis, fent-li reclamar Poitou , i cridant en la seva ajuda als seus fills Enrique III, rei d'Anglaterra, i Ricardo duc de Cornwall ; però van ser vençuts, i Hugo i Isabel van retre homenatge a Sant Luis. Va ser la mare d'Enrique III d'Anglaterra.

Diapositiva 63:

Elionor de Provença (?, ? – 1292) Reina d’Anglaterra, filla segona de Ramon Berenguer V de Provença i de Beatriu de Savoia. El 1236 es casà amb Enric III d’Anglaterra. Enèrgica i amant de les lletres —hom li atribueix poesies d’estil heroic provençal—, afavorí amb càrrecs importants els seus parents savoians i implicà el rei en llurs costoses ambicions italianes (Sicília i Nàpols). Vídua (1272), actuà de regent durant la minoritat del seu fill Eduard fins el 1274, i es retirà al monestir d’Amesbury. És venerada com a santa.

Diapositiva 63:

Isabel de França (París, 1292 —Hertford, 1358) Reina d’Anglaterra, filla de Felip IV de França, i de Joana I de Navarra. Es casà amb Eduard II d’Anglaterra (1308), però s’enfrontà als Despenser, favorits del rei (1320). Amb el seu amant, Roger Mortimer, i el seu fill, el príncep de Gal·les, fugí a França (1325). En tornar a Anglaterra (1326), aconseguí de deposar el rei (1327) i fou regent del seu fill, el futur Eduard III d'Anglaterra, fins que aquest la desterrà (1330).

Diapositiva 63:

Anna de Kiev (1024 - 1075), princesa de Kíev, reina consort de França (1051-1060) i regent de França (1060-1061). Es casà el 19 de maig de 1051 a la catedral de Reims amb el rei Enric I de França, A la mort del seu espòs el 1060 actuà de regent, al costat de Balduí V de Flandes, durant un any. Fou la primera reina consort en esdevenir regent del país. Va ser excomunicada i apartada de la cort per adulteri. El rei Felip I de França va perdonar la seva mare per aquest conflicte amb la Santa Seu i el 1074 permeté el retorn d'Anna a la Cort francesa .

Diapositiva 63:

Adela de Xampanya (~1140 - París, 4 de juny de 1206) fou reina consort de França (1160-1180) i regent de França (1190-1192). Va jugar un paper important en la vida política del regne i va ajudar a ascendir als seus germans a posicions més ambicioses. El 1180 fou separada del poder pel seu propi fill Felip II, però hagué d'actuar com a regent durant la participació del seu fill en la Tercera Croada el 1190, quan es va enfrontar a l'hostilitat del comte de Flandes, padrí del nou rei. Al seu retorn la reina es va retirar i va involucrar-se en la fundació de diverses abadies.

Diapositiva 63:

Blanca de Castella (Palència , 1188 - Maubuisson , 1252). Reina i regent de França. Filla d’Alfons VIII de Castella i d’Elionor d’Anglaterra. Casada (1213) amb el futur Lluís VIII de França, a la mort del seu marit esdevingué regent (1226-34) de llur fill, Lluís IX. Dominà les revoltes dels grans feudataris i continuà l’obra de penetració de la monarquia francesa a les terres del sud. Pel tractat de París (1229) obligà el comte Ramon VII de Tolosa a renunciar als territoris que formaren les senescalies reials de Bellcaire i Carcassona, i fou estipulat el matrimoni de l’hereva del comte, Joana, amb un fill de Blanca . Fou de nou regent en partir Lluís IX a la Croada.

Diapositiva 63:

Joana de Borgonya (1293 - París, 1348) fou infanta del Ducat de Borgonya i reina consort de França (1328-1348). El juliol de l'any 1313 es va casar amb el príncep Felip I de Valois, i futur rei de França amb el nom de Felip VI “l'Afortunat ”. Durant la Guerra dels Cent Anys fou nomenada lloctinent del Reialme per l'absència constant, des de 1338, del seu marit a la corona atenent les obligacions reials al camp de batalla. Per aquesta labor Joana de Borgonya adquirí una reputació de malvada. Joana de Borgonya morí el 12 de setembre de 1349 a París com a conseqüència de l'epidèmia de pesta negra que afectà el Regne de França. .

Diapositiva 63:

Isabel de Baviera Es va casar el 17 de juliol de 1385, a l'edat de 14 anys, amb Carlos VI de França, qui tenia 16. El rol i poder que va adquirir Isabel la van tornar molt impopular entre els francesos. L'esquizofrènia que patia el seu espòs li va donar l'oportunitat d'accedir a la regència, que va quedar mediatitzada per l'enfrontament entre les faccions de Juan I de Borgonya i la de Luis de Valois , del que es va dir que era el seu amant. En 1429 va circular a París un rumor sobre que Carlos VII no era fill de Carlos VI i que Juana d'Arc seria filla d'Isabel de Baviera i el seu germà Luis de Orleans

Diapositiva 63:

Emessenda de Carcassona Carcassona?, f segle X —Sant Quirze de Besora, Osona, 1058 Filla del comte Roger I de Carcassona. Muller (el 993 o poc abans) del comte Ramon Borrell I de Barcelona. Dona de molta personalitat i de dots de govern, gaudí d’un gran prestigi. Va ser regent del seu fill Berenguer Ramon I i a la mort d’aquest, del seu net Ramon Berenguer I amb qui es va enfrontar pel seu irregular casament amb Almodis de la Marca (1052) aconseguint que fossin excomunicats. Després d’un període de greus dificultats, el 1057 Ermessenda arribà a un acord, aquest cop definitiu, amb Ramon Berenguer vengué als joves comtes per la mòdica quantitat de mil lliures d’or tots els seus drets als comtats i als bisbats, féu homenatge als comtes i es comprometé a gestionar prop del papa l’alçament de les excomunions que pesaven damunt aquests. Es retirà als dominis de Besora, on el 1057 atorgà un testament que demostra alhora la seva brillant posició econòmica i la seva religiositat. Morí el primer de març següent, després de dictar encara unes darreres voluntats .

Diapositiva 63:

Almodis de la Marca ?, ? —Barcelona, 1071 Comtessa de Barcelona. Abans havia estat muller del comte Ponç de Tolosa, que la repudià malgrat tenir d’ella quatre fills. Sembla que havia estat repudiada ja anteriorment per Hug de Lesinhan a causa de parentiu. La unió amb Ramon Berenguer I s’esdevingué el 1052. El 1053 ja li donà els futurs comtes, bessons, Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II. Malgrat l’oposició de la comtessa àvia Ermessenda, Ramon Berenguer dotà esplèndidament Almodis i l’associà al govern. Que el prestigi d’Almodis fou gran ho prova la carta que li adreçà el rei moro de Dénia ‘Ali ibn Muǧāhid, on la tracta de “regina preclara i gloriosa”. Contra els drets del fill gran de Ramon Berenguer I, Pere Ramon, tingut de la primera muller Elisabet, Almodis pretengué successió comtal a favor dels seus dos fills. Pere Ramon, sentint-se postergat, assassinà personalment la seva madrastra. Tot i la poca simpatia que a Roma tenien envers Almodis, Gregori VII condemnà el parricida. Pere Ramon s’endinsà per terres ibèriques, on morí abans que el seu pare. L’herència d’Almodis, que no havia deixat testament, passà indivisa als seus fills bessons.

Diapositiva 63:

Agnès de Peitieu Agnès de Peitieu, també coneguda com a Agnès de Poitiers i Agnès d'Aquitània (1103-1159) fou reina d'Aragó i mare de la reina Peronella d'Aragó . Es va casar en segones núpcies amb el rei d'Aragó, Ramir II el Monjo .. La principal raó de què aquest li demanés la mà va ser el fet que ella hagués tingut fills. També van pesar els lligams entre De la seva unió va néixer una filla, Peronella d'Aragó, el 29 de juny de 1136. És molt probable que aquest mateix any, Agnès creués els Pirineus, de fet, el seu nom no torna a aparèixer en la documentació aragonesa de l'època. Això ens porta a pensar que l'única raó del matrimoni va ser la necessitat de la casa reial aragonesa d'assegurar-se un hereu . De nou a Aquitània, Agnès de Pêitieu es retirà a l'Abadia de Fontevraud .

Diapositiva 63:

Peronella I d’Aragó (?, 1136 —Barcelona?, 1173). Reina titular d’Aragó i comtessa de Barcelona, muller del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i filla del rei Ramir II d’Aragó. Quan tenia un any fou promesa al comte de Barcelona, que en tenia vint-i-tres, el qual es féu càrrec del govern d’Aragó (1137). El matrimoni es va celebrar l’any 1150. Ramon Berenguer IV, en morir, li llegà el comtat de Besalú i la vall de Ribes. En els primers mesos del regnat d'Alfons I, Peronella actuà al costat del seu fill.

Diapositiva 63:

Violant d’Hongria Filla del rei Andreu II i de Violant de Courtenay, filla de l’emperador Pere I de Constantinoble. El 1234, a proposta del papa, fou arranjat el seu matrimoni amb el rei Jaume I de Catalunya-Aragó; li aportà en dot una elevada quantitat de diners, els drets a un comtat a Flandes i els territoris que els avis de Violant tenien a Nemours i Borgonya; Jaume I li féu donació de la senyoria de Montpeller, la baronia d’Omeladès i el vescomtat de Millau. Les noces, que causaren sensació a l’estranger, se celebraren a Barcelona el 1235. Dona de talent i caràcter, exercí una forta influència sobre el seu marit. Fou soterrada al monestir de Vallbona de les Monges.

Diapositiva 63:

Elisenda de Montcada ?, aprox. 1292 —Barcelona, 1364 Reina de Catalunya-Aragó, tercera muller de Jaume II. Era filla del senescal Pere (II) de Montcada. Dugué a terme la fundació del monestir de monges clarisses de Pedralbes (1326), que dotà amb el domini parroquial del terme de Sarrià (1335), la jurisdicció civil i criminal de Piera (1431) i altres rendes. Vídua ( 1327 es retirà en un petit palau immediat al monestir, fins a la seva mort. És enterrada en un ric sepulcre d’alabastre visible des del presbiteri (on és representada, en una estàtua jacent, com a reina) i des del claustre (on ho és en una altra estàtua, vestida de monja).

Diapositiva 63:

Elionor de Castella ?, aprox. 1309 —Castrojeriz, Castella, 1358 Reina de Catalunya-Aragó, filla de Ferran IV de Castella i de Constança de Portugal. Fou promesa a l’infant Jaume, primogènit de Jaume II. El 1329 es casà, en segones núpcies, amb el germà de Jaume, Alfons III de Catalunya-Aragó. Dona de caràcter dominador i autoritari, obtingué del rei la donació , a favor de llur fill Ferran i en detriment del primogènit, l’infant Pere, del marquesat de Tortosa i la cessió de diverses poblacions valencianes), les quals, tanmateix, es revoltaren i foren defensades; contra el desig de forta repressió de la reina, el rei revocà la donació, empès també per la nova concepció d’una monarquia unitària davant un estat patrimonial. En apropar-se la mort del rei i per por de Pere el Cerimoniós, Elionor fugí a Castella). A l’inici de la guerra entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella , el seu fill Ferran es posà al servei del seu germanastre, la qual cosa fou motiu perquè el rei de Castella la fes empresonar a la vila de Roa i, al cap de poc, la fes assassinar.

Diapositiva 63:

Elionor de Sicília ?, 1325 —Lleida, Segrià, 1375 Reina d’Aragó i tercera muller (1349) de Per III el Cerimoniós. Mai va abandonar la idea d’una possible unió de Sicília als territoris patrimonials de la corona catalanoaragonesa: Enèrgica i ambiciosa, secundà la política del seu marit i fou lloctinent reial en les freqüents absències del rei; intervingué en qüestions administratives i polítiques). Visqué molt de temps al palau menor de Barcelona, que havia estat construït per a ella. Les seves despulles foren traslladades a Poblet.

Diapositiva 63:

Maria de Luna ?, 1357 —Vila-real, Plana Baixa, 1406 Reina de Catalunya-Aragó. Primera muller de Martí l’Humà, Heretà del seu pare el comtat de Luna i la senyoria de Sogorb. El 1361 el rei Pere concretà les esposalles del seu fill segon, l’infant Martí, amb ella, estipulant que des de vuit anys es criaria a la cort de la reina Elionor. Les noces se celebraren el 1372. En morir, sobtadament Joan I, pel maig del 1396, sense descendència masculina i trobant-se absent el seu marit a Sicília, hagué de fer-se càrrec de la successió i de la regència. Afrontà, amb èxit, les dificultats dels primers moments, especialment la defensa de Catalunya contra la invasió del comte de Foix, que reivindicava la successió en nom de la seva muller Joana, filla de Joan I. Amb el retorn del rei, el 1397, la seva intervenció en el govern dels regnes restà limitada a missions esporàdiques, com la pacificació de València, agitada per les lluites de bandositats, el 1404. És famosa també la seva intervenció prop del seu parent el papa Benet XIII en pro d’una humanització de la condició dels remences, alhora que, en canvi, es mostrà intolerant amb els jueus.

Diapositiva 63:

Violant de Bar ?, c. 1363-Barcelona, 1431) Reina d'Aragó (1387-1396). Neboda de Carlos V de França, en 1379 es va casar amb el futur Juan I d'Aragó. Va intervenir activament en els assumptes d'Estat i va convertir la seva cort en una de les més notables d'Europa, encara que a costa de grans despeses, la qual cosa va provocar la protesta de les Corts (1383, 1388). Després de la mort del seu espòs, es va oposar al nomenament de Martín I com a rei, al·legant estar encinta (1396) i més tard, recolzada per la noblesa catalana, va presentar la candidatura del seu nét Luis de Calàbria.

Diapositiva 63:

Maria de Castella Segòvia, 1401 —València, 6 setembre 1458 Reina de Catalunya-Aragó. Muller d’Alfons el Magnànim, Les desavinences entre la reina i el seu marit i la seva manca de salut sembla que influïren en el poc interès del rei a tornar als seus regnes peninsulars, d’on estigué absent des del 1432 fins a la seva mort, el 1458. El govern d’aquests regnes recaigué, doncs, en la reina, com a lloctinent del seu marit, Mitjançà en les guerres entre Castella i la corona catalanoaragonesa, i fins i tot arribà, el 1429, a acudir al camp de batalla, per tal d’obtenir una treva. Hagué d’enfrontar-se amb greus problemes: l’empresonament del rei, les bandositats nobiliàries, les lluites per obtenir el poder municipal a Barcelona entre els partits de la Busca i de la Biga, la difícil qüestió de la recuperació del patrimoni reial, les reivindicacions dels remences, els enfrontaments entre ciutadans i forans a Mallorca i les dificultats econòmiques , mentre que, alhora, havia de negociar a les corts les constants peticions del rei de subsidis per a les seves guerres d’Itàlia. No tingué fills.

Diapositiva 63:

Joana Enríquez 1425 -1468. Reina d'Aragó, esposa de Juan II d'Aragó i I de Navarra. Enfrontada amb el príncep Carlos de Viana, fill del rei en el seu anterior matrimoni amb Blanca de Navarra, a causa del possible enllaç d'aquest amb Isabel, germana d'Enrique IV, enemic de la seva família, a la mort de Carlos, es va traslladar a Barcelona, en qualitat de regenti del seu fill Fernando. La seva gestió va portar a l'enfrontament entre els sectors populars de la Busca, en els quals Juana buscava suport, i la Biga , representant dels interessos de l'oligarquia catalana que controlava la Generalitat. Això, i un conflicte entre remences i senyors, va portar a l'esclat de la guerra civil. Acusada d'haver ordenat l'enverinament de Carlos, Juana va fugir amb el seu fill a Girona, a la recerca de la protecció dels remences i del bisbe, i va haver de suportar el setge de les tropes de la diputació.

Diapositiva 63:

Ermessenda d’Astúries Segòvia, 1401 —València, 6 setembre 1458 Reina de Catalunya-Aragó. Muller d’Alfons el Magnànim, Les desavinences entre la reina i el seu marit i la seva manca de salut sembla que influïren en el poc interès del rei a tornar als seus regnes peninsulars, d’on estigué absent des del 1432 fins a la seva mort, el 1458. El govern d’aquests regnes recaigué, doncs, en la reina, com a lloctinent del seu marit, Mitjançà en les guerres entre Castella i la corona catalanoaragonesa, i fins i tot arribà, el 1429, a acudir al camp de batalla, per tal d’obtenir una treva. Hagué d’enfrontar-se amb greus problemes: l’empresonament del rei, les bandositats nobiliàries, les lluites per obtenir el poder municipal a Barcelona entre els partits de la Busca i de la Biga, la difícil qüestió de la recuperació del patrimoni reial, les reivindicacions dels remences, els enfrontaments entre ciutadans i forans a Mallorca i les dificultats econòmiques , mentre que, alhora, havia de negociar a les corts les constants peticions del rei de subsidis per a les seves guerres d’Itàlia. No tingué fills.

Diapositiva 63:

Adossenda d'Astúries (? - després de 785) Reina consort d’Astúries. Neta de Pelagi, a la mort de seu germà Fruela, tement per la vida del seu nebot Alfons, ho envia a un monestir, per donar-li protecció i formació cultural. A Fruela, li succeeix que protegir a Adossenda a qui va mantenir en la cort. Mort Aurelio, li succeeix Silo, marit d’Adossenda, amb qui s'havia casat per amor, cosa rara en aquell temps. El tron li corresponia a ella per llinatge, però el rei va ser el seu marit i el llinatge va canviar. El matrimoni no va tenir fills homes. A la mort de Silo, la reina Adossenda lluita per fer rei al seu nebot Alfonso però el seu germanastre Mauregat, pactant amb l'emir Abderrahman, es fa amb el tron. Bandeja a Alfonso a Alava, i obliga a Adossenda a ingressar en un convent, en el qual va residir, fins a la seva mort.

Diapositiva 63:

Sança de Pamplona ( v 900- 959 ), infanta de Navarra, reina consort de Lleó (923-924) i comtessa consort de Castella (932-959). Filla de Sanç I de Navarra i la reina Toda de Navarra, i germana del rei de Navarra Garcia II Sanxes I. El febrer de 923 es casà en primeres núpcies amb Ordoni II, primer rei de Lleó, del qual enviudà l'any següent. El 924 es casà novament amb el comte Àlvar d'Àlaba, del qual enviudà el 931. Es casà el 932 amb Ferran González, comte de Castella, del qual tingué set fills Va morir el desembre de l'any 959.

Diapositiva 63:

Urraca de Castella (?, segle X — ?, segle X) Reina de Lleó i de Pamplona i comtessa d’Aragó, filla del comte castellà Fernán González. Per un acord entre el seu pare i el rei lleonès Ramir II, es casà amb el fill d’aquest, Ordoni III, a la mort del qual es casà amb el rei Ordoni IV. I encara, vídua d’Ordoni IV, es casà per tercera vegada, aquest cop amb el rei Sanç II de Pamplona. Sobrevisqué al seu marit i intervingué en afers polítics durant els regnats del seu fill, Garcia IV, i del seu nét, Sanç III.

Diapositiva 63:

Sança I de Lleó (?, aprox. 1020 — ?, 1067). Reina de Lleó, Galícia i Oviedo (1037-65) i comtessa i després reina de Castella. Filla gran del rei Alfons V i d’Elvira Meléndez, fou promesa en matrimoni pel seu germà el rei Beremund III amb el comte Garcia II de Castella, amb el qual s’anava a casar quan fou assassinat (1029). Arran de les paus entre Lleó i Pamplona fou casada (~1032) amb el comte Ferran I de Castella (rei des del 1035), fill segon del sobirà pamplonès. En morir el seu germà fou coronada reina, amb el seu espòs, a Lleó (1037). Des d’aleshores els regnes de Castella i Lleó restaren units. Sembla que, una vegada vídua (1065), es retirà en un monestir.

Diapositiva 63:

Urraca I de Lleó (?, 1080 — Saldaña, 8 de març de 1126 ) Reina de Castella i de Lleó i de Galícia (1109-26), i també d’Aragó i Navarra. Quan va morir el seu pare Alfonso VI (1109) va heretar el tron. Vídua de Ramon de Borgonya, pare del seu fill, el futur Alfonso VII, va contreure matrimoni aquest mateix any amb el rei d'Aragó Alfons I el Bataller, la qual cosa va provocar una crisi que va finalitzar en una guerra civil entre els partidaris de la reina i els de el rei aragonès. Es van produir moviments antisenyorials com els de Santiago i Sahagún. L'any 1114 Alfons I la va repudiar i va tornar a Aragó. A Galícia, es va produir la rebel·lió independentista protagonitzada pel bisbe Diego Gelmírez i el magnat Diego Froilaz.

Diapositiva 63:

Berenguera I de Castella (?, aprox. 1171 — Burgos, 1246). Reina de Castella i de Lleó. Filla d’Alfons VIII de Castella i d’Elionor d’Anglaterra. Casada (1197) amb Alfons IX de Lleó, el matrimoni fou anul·lat, i Berenguera tornà a Castella el 1204. D’aquest casament nasqué el futur Ferran III de Castella i Lleó. Mort Enric I de Castella (1217), fou proclamada reina, però traspassà la corona al seu fill Ferran. El 1230 morí Alfons IX i Berenguera induí Ferran a reivindicar la successió paterna; l’acompanyà a Lleó, on aconseguí la renúncia de les filles d’Alfons IX, hagudes amb Teresa de Portugal, a favor seu.

Diapositiva 63:

Violant d’Aragó (?, aprox. 1236 — Roncesvalls, Navarra, 1300 ) Reina de Castella i de Lleó. Filla de Jaume I el Conqueridor. El 1246 contrau matrimoni amb el futur Alfons X de Castella i Lleó. Intercedí prop del seu pare perquè ajudés el seu marit contra els sarraïns. A causa de la seva infecunditat Alfons X volgué repudiar-la però després va tenir deu fills. Respecte a l’afer dels seus néts, els infants de La Cerda, fou partidària d’ells, i fugí amb ells d’Aragó. El seu fill Sanç IV li confiscà els territoris que posseïa i no els recobrà fins a la mort d’aquell (1295). Intervingué també en les lluites durant la minoritat del seu nét Ferran IV: fou contrària a aquest i defensà els drets dels La Cerda. Morí en retornar d’un viatge de pelegrinatge a Roma fet per a guanyar el jubileu.

Diapositiva 63:

Maria de Molina (?, aprox. 1265 — Valladolid, 1321). Reina de Castella i de Lleó. -Dona de Sanç IV. Exercí una notable influència política sobre el seu marit, el qual féu decantar a l’aliança amb França en contra dels desigs del privat, Llop IV, senyor de Biscaia. Un cop vídua, governà Castella com a regent durant la minoritat del seu fill Ferran IV, i superà amb èxit (la guerra civil que enfrontà els partidaris del nou rei amb els seguidors dels infants de la Cerda, que tingueren l’ajut diplomàtic de Jaume II d’Aragó, amb el qual no hi hagué cap entesa fins a les vistes d’Ágreda (1304). Mort Ferran IV (1312), s’obrí un nou període de lluites civils, i Maria de Molina, actuà novament com a regent d’Alfons XI de Castella, funció que hagué de compartir amb membres principals de l’alta noblesa, com ara l’infant Joan Manuel.

Diapositiva 63:

Caterina de Lancaster (Hetford, Regne Unit 1373 - Valladolid 1418), princesa anglesa, infanta de Castella, reina consort de Castella (1393-1406) i regent de Castella (1406-1416). Va casar amb el rei Enrique III de Trastàmara (1388), en virtut del tractat de Baiona, que posava fi a les lluites entre els Trastàmares i els descendents de Pedro I el Cruel. A la mort del seu espòs va ser corregent del regne (1407-1416) amb Ferran d’ Antequera i, mort aquest, única regent. Caterina va morir a Valladolid, on havia estat empresonada pel seu fill Joan II.

Diapositiva 63:

Isabel de Portugal (?, ? — Arévalo, 1496). Reina de Castella. Filla de l’infant Joan i néta de Joan I de Portugal, es casà amb Joan II de Castella (1447), matrimoni concertat per Álvaro de Luna per obtenir l’ajut portuguès en la lluita contra la corona d’Aragó. Fou mare d’Isabel la Catòlica i de l’infant Alfons.

Diapositiva 63:

Joana de Castella, la Beltraneja (Madrid, 1462 — Lisboa, 1530), reina de Portugal. Filla d’Enric IV de Castella i de Joana de Portugal, el partit nobiliari la considerà filla de Beltrán de la Cueva (d’on li ve el sobrenom), i el seu pare la declarà il·legítima (1468). Posteriorment (1470), però, la declarà legítima i hereva. En morir ell, Joana es casà amb Alfons V de Portugal (1474), i s’encetà la guerra civil de Castella entre els seus partidaris i els d’Isabel. Derrotat Alfons V (1476), aquest cedí, i Joana fou reclosa en un monestir de Coïmbra.

Diapositiva 63:

Lady Godiva Heroïna llegendària anglesa. El seu marit, senyor de Coventry, accedí a la seva petició de rebaixar els tributs, a condició que ella es passegés nua per la ciutat. Godiva, coberta amb la seva cabellera, cavalcà pels carrers, deserts, car tothom s’havia tancat a casa. El tema, conegut ja a l’edat mitjana, es popularitzà en la literatura a partir del s XVII.

Diapositiva 63:

Joana d’Arc La donzella d’Orleans (Xampanya, 1412 — 1431), heroïna francesa. Quan les tropes angleses assetjaren Orleans i el delfí Carles VII es refugià a Chinon, Joana, que de feia temps deia que sentia unes veus que la impulsaven a salvar França, es presentà als quarters generals . Finalment, el delfí li confià una força armada, amb la qual aconseguí de batre els anglesos i d’aixecar el setge d’Orleans i Carles fou coronat a Reims rei de França. Més tard, Joana durant un atac contra París, fou capturada pels borgonyons i venuda als anglesos, fou sotmesa a un tribunal eclesiàstic, acusada de bruixeria. Declarada culpable d’heretgia, abjurà sota pressió, però fou reclosa en una presó. Recusà l’abjuració i fou condemnada a la foguera, com a heretge relapsa, a la plaça de Rouen, el 30 de maig de 1431. Joana fou rehabilitada el 1456, i fou considerada com a màrtir i com a símbol de la unitat dels francesos. Fou beatificada el 1909, i el 1920 fou canonitzada i proclamada patrona de França.

Diapositiva 63:

Ana Comneno (1083-1153) princesa bizantina Esposa de Nicèfor Briennios, un noble grec. La gran intel·ligència d'Anna complementada amb la de Nicèfor va convertir la seva residencia a Constantinoble en el centre de les arts i ciències de la ciutat. Anna Comnena és considerada la primera dóna historiadora de qui es té coneixement. Els seus models foren els historiadors grecs Tucídides i Polibi. Alhora, el seu estil es caracteritza per l'aticisme característic de la literatura bizantina de l'època. Va viure exiliada per una conspiració per fer-se amb la corona imperial. Durant el seu exili Anna va compondre la seva obra L'alexíada sobre la vida del seu pare, en 15 volums.

Diapositiva 63:

Hildegarda de Bingen (Bermersheim , Palatinat, 1098 — Rupertsberg, Palatinat, 1179). Mística benedictina. Abadessa de Disibodenberg (1136), fundà els monestirs de Rupertsberg (1147) i d’Eibingen (1165). Famosa per les seves visions, escriví un tractat dogmàtic, Scivias (1141-51), i s’interessà per la medicina i per les ciències naturals.

Diapositiva 63:

Heloïsa (1101-1164 ) Esposa de Pere Abelard. Neboda del canonge Fulbert de seguida destacà pels seus dots filosòfiques, motiu pel qual fou posada sota la instrucció d'Abelard. Una intensa passió va sorgir entre els dos Heloïsa es va refugiar a Bretanya, on va donar a llum a un fill i va casar en secret amb el seu amant. Després de la venjança del canonge , que va fer castrar a Abelard, tots dos van prendre els hàbits i Heloïsa va entrar en el convent del Paraclet. Heloïsa contribuí a la filosofia medieval amb les seves cartes a Abelard i les seves reflexions sobre la vida de les monges i les qüestions divines, avançant-se en molts aspectes a pensadors moderns, especialment en la conciliació de la teologia i la vida pràctica o el paper de la dona.

Diapositiva 63:

Herrada de Landsberg (Landsberg, 1130 — Hohenburg, 1195). Abadessa i teòloga. Filla d'una noble família alsaciana, es va fer religiosa molt jove. Cap a l'any 1165 Herrada havia començat entre els murs del seu convent l'obra per la qual seria coneguda, l'Hortus deliciarum , un compendi de totes les ciències estudiades a la seva època, incloent-hi la Teologia. En aquesta obra Herrada detalla la batalla entre la Virtut i el Vici amb unes imatges visuals especialment viscudes que precedeixen al text .

Diapositiva 63:

Marguerite Porete ( 1250-1310) mística francesa del corrent de les beguines, autora de El mirall de les ànimes simples , llibre de mística cristiana centrat en la noció de l'amor diví. Va ser cremada en la foguera en 1310 després d'un llarg judici inquisitorial, havent-se negat a retirar el llibre de la circulació o renunciar a les seves idees.

Diapositiva 63:

Christine de Pisan (Venècia, 1365 — Poissy, 1431). Escriptora italiana en llengua francesa. Filla de Tomàs de Bolonya, astròleg de Carles V de França, es casà amb Étienne Castel. Restà vídua a vint-i-cinc anys, sense recursos econòmics, i escriví per tal de guanyar-se la vida, cosa que en fa el primer cas conegut de dona de professió intel·lectual. Els seus escrits tingueren un gran èxit, no solament els que presenten el seu cas personal també els seus poemes i tractats feministes, com aquells en què atacà la misogínia de la segona part del Roman de la Rose o el seu poema en elogi de Joana d’Arc. Entre les seves obres en prosa es destaquen el Livre de la Cité des Dames , de caràcter al·legòric , la impressionant Lamentation sur les maux de la guerre civil e, escrita el 1410, i el Livre de la Paix , consells de govern adreçats a Louis de Guyenne.

Diapositiva 63:

Tròtula de Salern (Salern, segle XI - Salern, 1097 ) doctora i professora italiana que va escriure diversos influents treballs de medicina femenina, sent el més important d'ells Passionibus mulierum curandorum , també conegut com Tròtula major .

Diapositiva 63:

Dorotea Bucca (1360-1436) (també Dorotea Bocchi) va ser una metgessa italiana. Poc se sap de la seva vida, excepte que va ocupar una càtedra de medicina i filosofia a la Universitat de Bolonya durant més de quaranta anys a partir de 1390. El seu pare havia ocupat anteriorment la mateixa cadira.

Diapositiva 63:

Tròtula de Salern (Salern, segle XI - Salern, 1097 ) doctora i professora italiana que va escriure diversos influents treballs de medicina femenina, sent el més important d'ells Passionibus mulierum curandorum , també conegut com Tròtula major .

Diapositiva 63:

Dorotea Bucca (1360-1436) (també Dorotea Bocchi) va ser una metgessa italiana. Poc se sap de la seva vida, excepte que va ocupar una càtedra de medicina i filosofia a la Universitat de Bolonya durant més de quaranta anys a partir de 1390. El seu pare havia ocupat anteriorment la mateixa cadira.

Diapositiva 63:

Ende (o Eude) (?, segle X — ?, segle X ). Monja artista castellana il·lustradora del comentari del Beat de Liébana a l’Apocalipsi, conservat a Girona ( Beatus de Girona ). El còdex fou completat el 975 pel monjo Emeteri però Ende va tenir la gosadia de signar-lo: "En depintrix et Dei aiutrix. Frater Emeterius et presbiter".

Diapositiva 63:

Hitda de Meschede (978-1042) Monja i abadessa. Va il·lustrar un evangeliari, conegut com els "Evangelis de l'abadessa Hitda de Meschede" o el "Codex Hitda " , obra realitzada en Colònia i de les més destacades d'aquesta ciutat-escola. El Codex Hitda és un evangeliari, és a dir, un llibre litúrgic en el qual es comenten passatges dels quatre evangelis que seran llegits o comentats en les homilies. Hitda pertany a una important tradició de dones que es van dedicar a la producció de còdexs miniats . La seva importància ve donada per ser la primera dona documentada que es autoretrata en un còdex oferint la seva obra a la santa patrona de la seva ordre, Walburga .

Diapositiva 63:

Guda (c. 1100 — ?). M onja i l'il·luminadora alemanya del segle XII. També coneguda com Guta. Un cartell a la Homil.lia de Sant Bartomeu proclama " Guda, dona i pecadora, va escriure i va pintar aquest llibre." El seu autoretrat està incrustat en la lletra D d'aquest manuscrit

Diapositiva 63:

Claricia (segle XIII ?) Al llarg de l'Edat Mitjana van ser moltes les dones que després dels murs dels convents van dedicar la seva vida a l'estudi i a la il·luminació de llibres. Com a molts monjos, el seu nom es va perdre. Encara que algun d'ells ha sobreviscut. Aquest és el curiós cas d'una dona que va immortalitzar el seu nom i el seu retrat en un saltiri de finals del segle XII o principis del XIII. Claricia o Clarica va ser una jove, possiblement una estudiant que no era monja, o àdhuc no ho era, que va dedicar part de la seva vida en un monestir alemany a il·lustrar llibres. En un d'ells, apareix retratada gronxant-se agafada a una gran lletra Q i amb el seu nom escrit sobre les seves espatlles.

Diapositiva 63:

Teresa Diez (activa cap el 1350). Ja al segle XIV roman activa Teresa Diez autora dels frescs sobre la vida de Crist de l'església de Santa Clara de Toro (Zamora). Com en el cas d’Ende és una inscripció la que ens dóna la clau “Teresa Dieç me fecit”, a pesar que algun historiador ha posat en dubte l'autoria, argumentant que la inscripció pot referir-se a la comitent de l'obra..

Diapositiva 63:

Bourgot Le Noir (activa entre 1350 y 1380 ) Era filla del prestigiós miniaturista Jean Le Noir que va treballar per a la Casa Valois i per al Duc de Berry . La importància de Bourgot en el taller familiar queda patent en què en la documentació de l'època, el nom de Bourgot apareix al mateix nivell que el del seu pare.

Diapositiva 63:

Maria Ormani (segle XV) amb prou feines hi ha dades. D'ella se sap que era religiosa i es conserva un autoretrat.

Diapositiva 63:

Caterina de Vigri ( 1413 – 1463), abadessa del monestir de les Clarisses de Bolonya, on treballarà com a miniaturista i pintora.

Diapositiva 63:

Sabina von Steinbach (segle XIII) escultora alsaciana (est de França. Es diu que era la filla de Erwin von Steinbach, arquitecte i mestre d'obres a Notre-Dame d'Estrasburg, la catedral d'Estrasburg. Quan després de la mort del seu pare, el seu germà Johann va continuar la construcció de la torre de la catedral (1318-1339,) i es creu que Sabina podria haver treballat com a paleta i escultor en la seva terminació.

Diapositiva 63:

Alice Kyteler ( 1280 -1324), És la bruixa més antiga de la qual es té coneixement a Irlanda i al món. Va ser una dona bonica i sofisticada, que va arrossegar sempre fama de manipular als homes perquè satisfessin tots els seus antulls. Era, a més, una dona molt poderosa i independent, cosa estranya per a l'època. Abans de complir la seva sentència de mort va escapar a Anglaterra i no es va tornar a saber d'ella.

Diapositiva 63:

En definitiva ... dones..

authorStream Live Help