jamboree

Views:
 
Category: Others/ Misc
     
 

Presentation Description

conte curt

Comments

Presentation Transcript

Slide 1: 

jamboree

Slide 2: 

La llum era incerta, vaga, dispersa. Ens rodejava l’estrèpit i el bullici de molta gent, no hi cabíem asseguts allí, en un racó de la sala. Havíem demanat unes begudes i esperàvem el servei. Ja ho veus, els tres ens coneixíem, érem amics i una difusa i indefinida afinitat ens unia i ens hi feia coincidir. Lànguidament, imposant-se poc a poc, el quartet s’inicià interpretant aquella peça tan coneguda que ara no aconsegueixo recordar, no, no em surt, no me’n recordo. El barman agitava la coctelera ostensiblement, més lluny rere d’ondulants emanacions i fums blavosos, envides clissat entre els caps de les altres taules, lliscava de punta a punta, els gots, sobre el mostrador, partia en graveta fina, els glaçons, mesclava ràpid, hieràtic, enravenat com un rap, els diferents licors amb suc exprimit de llimona. - Pot! Gràcies - i... queia la propina en aquella olleta de ceràmica que era el cap d’un vell indi emplomat del Far West. Esnobisme, marines, putes, estudiants universitaris, melenes esbullades i melenes làcies, mitges negres i al terra, burilles a mig consumir. Cigarretes en els llavis o a les mans o ja en el cendrer, fumejant, el barman envides clissat.

Slide 3: 

Aplaudiments, xiulets, ritme a la cintura, als peus, als dits, a l’aire, contorsió. Els caps, apropats, s’ajunten quasi a tocar, per així poder conversar frec a frec. Gairebé rasant el dessobre de la taula, pengen els cabells revoltats del pentinat de ella, les grenyes oculten les dos cares, i ves a saber què carai, es diuen sucumbint a la música, així, tan completament, a fora, ja més enllà de la meva curiositat. En altres taules, més lluny encara, cossos convertits en andrògins, masturben les seves dos meitats, enroscats en una exhibició despreocupada del instint. En la barra i asseguts sobre alts tamborets, grups d’indolents instal·lats en la seva casualitat, palplantats, repenjant-se amb els colzes, obren i tanquen la boca constantment, beuen, parlen, badallen, parlen i no se’ls pot sentir, la sala, el públic, el quartet, la tarda, sufoquen, apaguen totes les seves veus. Obren i tanquen la boca constantment, desesperadament. - Pot! Gràcies - i ...., cau la propina en aquella olleta. S’obre, es tanca, s’obre, es tanca la porta de cristall. Entren, surten, taponen l’entrada, es mouen, s’agiten, entren, surten. Jazz, bateria, s’aixeca el saxo i dibuixa a l’aire, igual, igual que si fos sobre el paper, el paper... el paper!, aplaudiments i esvaeixen el dibuix, xiulets, aplaudiments, s’abaixa el saxofon. Swing, Swing, cares ocultes.

Slide 4: 

Pósters de Count Bessie, Ray Charles, Louis Armstrong... Entre nosaltres… silenci i aquesta mirada tediosa que fermava indefectiblement l’estanquitat d’aquell petit espai personal acabat de descobrir. Érem molt amics, ens coneixíem, i.. si, ens compenetràvem bastant o al menys així ho creia jo

Slide 5: 

En comú, la joventut, la nostra jove joventut, les seves preguntes i pretensions, fatuïtat que tan sols, era defensa d’aquest suposat petit gran tresor. Aquella tarda era particular, quelcom no corrent, anava a passar i... passà. Al principi ningú ho sabia, i jo, jo potser ho pressentia ves a saber perquè. Aviat, al cap d’una estona...vaig gargotejar amb precisió, sobre el paper del bloc, realitzava un dels meus ràpids apunts, barreja de caricatura i dibuix. El llapis es movia a les meves mans, amunt i avall, fent traços bruscs i segurs, febre, inflexió, gestos, postures, llums, ombres, en la cadència del ritme i... tot, jo, el meu cos, inclús la meva cara, les meves mans i el meu dibuix també, es cargolaven en aquells ràpids meandres del swing submergit como estava, gairebé en trànsit, potser en èxtasis, no, no, ja desenfrenadament, amb el desenfado que alça el jazz, als seus incondicionals i si, vivia alçat, ben alçat, així.

Slide 6: 

Unes arcades d’obra, dividien i reforçaven de banda a banda, el local en dos amples corredors o compartiments, la qual cosa accentuava l’aspecte general de soterrani ja de per si evident, en les antigues taques d’humitat de les parets que ningú ni molt menys, dissimulava. Amb colors imprecisos i pitjor gust havien improvisat un forçat decorat que no acabava d’encaixar, produïa quan ho miraves, un cert desassossec i no podies no, escapar d’aquesta sort, ni tan sols tancant els ulls. El món de la cova era borrós, imprecís, amb molt poques llums i molts vermells de fanalets arreu.

Slide 7: 

Sobre aquelles taules bigarrades de personal, buides verdes ampolles de xampany sostenien espelmes malaltisses gotejants de cera per a glòria menor del llunyà, obscur i vague Déu de Harlem. El sostre, espècie de cel encapotat, ondulava i oscil·lava, perdut rere el fum dens i blanc de cigars i dotzenes i dotzenes de cigarretes americanes, vague, imprecís també, com aquesta glòria aliena que pretenem assumir com a nostre. Gent, molta gent, suor, colzades, taules, gent,

Slide 8: 

files de gots a les lleixes del bar i licors de totes classes, rum, cognac....- I like to drink ! - - Què? - - Gràcies, pot! - i cau la propina en aquella olleta del Far West Pernot, bitter, vodka, coca-cola, gin...files de gots a les lleixes, gent, molta gent, massa, cigarretes, gent, fum, gent. Tot d’una, vaig arrancar la fulla del meu bloc i en un gest estudiat, d’un rampell, l’oferí als meus companys. Fou llavors, al alçar la vista; quan la veié, somreia, em mirava. Sorpresa, vaig comprendre que aquell moment i jo, érem el vertader espectacle. Els seus ulls burleta, es clavaren en els meus, amb una força estranya que immediatament, sentí en el meu físic, tal emoció fou com una cosa viva que començà a devorar-me. Prompte la serpent s’enroscà al meu pit i a punt, va estar de torbar-me, de tombar-me diria fins hi tot, vaig entomar aquella pressió que trencava, trontollejant car al igual que si d’un bon cop se’n tractés, ho vaig encaixar amb penes i treballs i tan viva fou la seva força que el meu control perillà i perillà... i va aparèixer de trascantó, aquesta llefiscosa perplexitat que sempre ens descompon. Tots aquells ulls, el jazz, i tot, s’havien detingut en sopols i la cava al complet, es revoltà en un gir que va permetre als presents, veure el meu ridícul i tot el meu món petit i esquifit.

Slide 9: 

Si, ho he de confessar, jo llavores portava a la moda, un pseudoregistre francès, a mitges derivat d’un suposat resistèncialisme antifeixista i l’existencialisme tan mundà, de Juliette Greco però, per molt cartesià que resulti aquest nostre passejat eixample de Barcelona, les altures dels Pirineus foren suficients per imposar aquí, en aquest cantó del mapa, un altre postguerra més llarga i coquina. És tractava, n’estic segur, d’una tardívola i desesperada importació per a no ser merament, un joveníssim trist ciutadà de segona en una típica capital de províncies del Imperio hacia Dios i poca cosa més. Jo llavors, malgrat el estudiat posat, era simplement un insegur i no estava preparat. La impostura i la meva immaduresa foren manifestes, ho sé, ho reconec, i... què carai!, a qualsevol de vosaltres, també li ballarien les cames però, llavores era igualment normal, no admetre-ho. Cregué morir-me. Si, amb els meus amics jo irradiava personalitat i seguretat

Slide 10: 

si voleu, però al igual que ells, també era fet de cartó, res més, bastant buit per dintre i a sobre, poc consistent, pa tou. Ella, dona a la fi, va saber veure al noi i somreia, deuria portar-me, no sé, uns quinze anys, més o menys, somreia i quasi se’n fotia, se’n burlava, ja ho veieu, motius no ni faltaven pas, en tantes de totes aquelles coses que ni s’arribaren a dir, no calia. Ai, amb quina rapidesa capté i entengué i quina ràbia i quin auto odi sobtadament, sentí, contra mi, el món i tot el que era bo, Segur, ja dispost a cremar etapes, haguera menyspreat l’altruisme de la més falaguera frase d’amor, qualsevol afalac hauria estat va i res m’haguera satisfet. Si qualcú llavors, m’hagués parlat del cel i la virtut, quin deliri, a posta, jo hauria escollit la iniquitat. Deliberadament si, i amb el sol propòsit d’autodestruir-me, allí i a consciència, m’hagués esgotat i esllanguit en mans de la més repugnant bardaixa que per aquests móns de Déu, jo hagués trobat, la més desvergonyida, la més corrompuda, per així apurar amb delectació, tota la seva misèria física i moral i caure, caure aniquilat i sec. Mil dimonis passaren pel meu front, volent morir i que se’m empassés la terra. Quantes coses volgué i vaig arribar a pensar, Déu meu! Gran és el sofriment de la impotència i quin dolor la timidesa. Era un noi i eren els temps de les lectures russes, em refereixo a Dostoievski, clar, qui si no, penso que un mal pair, em feia desbarrar.

Slide 11: 

La vaig mirar i em va mirar. Repeteixo, què se jo les coses que ens diguérem en un sol moment, en una sola mirada....i ningú semblà adonar-se’n. Únicament existíem ella i jo, jo i ella. I... ella passà de llarg deixant enrere la meva tonteria, sense immutar-se, ni parar ni detenir-se. - Home, però què et penses, estic segur que tots podríem recordar escenes semblants, què creus? A més, a cada vida, la joventut repeteix curs. - - Ja, ja..!, Clar, tu volies vacil·lar amb el personal, volies quedar-te amb nosaltres i al final, ves, resulta que et donaren pel sac. Home accepta-ho, sovint les coses són així,… I tu no vas ésser altra cosa que un solemne pocapenes – Els meus amics, els dos, es van sentir obligats i postil·laren el silenci que seguí a les meves últimes paraules. Poc temps desprès, vaig abandonar les cites a la Jazz-cava i vaig acceptar també, que mai serià bon dibuixant. El servei militar em portà a nous móns i Jamboree i la seva gent, quedaren més enllà del fum de les cigarretes, allí, en aquell cel llunyà dessota les arcades de la Plaça Reial, ja que el titil·lant neó que em reclamava, s ’apagà. ramon (1961)

Slide 12: 

Si, recordant aquelles mítiques tardes sabàtiques, quan escamotejats de la “Escola Massana” alternàvem ocasionalment, als subsòls del Tobogán primer i al local de Jamboree després. Establiments situats a la Plaça Reial, que foren pioners en la reintroducció del Jazz, d’aquella Barcelona dels prodigiosos seixanta. Des del particular nostre “Sèptim Cel”, reminiscències del film de Renoir front la Catedral en el restaurant del “Col·legi d’arquitectes”, contemplàvem als nostres peus “La Notte Bianche” de Visconti, en una Barcelona detinguda a “Via Laietana” a punt per a començar la història i de fet, no n’estaven massa lluny.... rere una copa de conyac i la obligada tertúlia, havíem arribat al punt crític i.... a tot arreu passaven coses semblants. jamboree

authorStream Live Help